★★★★★★★★★★
«La cançó de la plana» és un llibre que, sense grans focs artificials, t’arriba directe al cor. Amb una prosa sòbria, desproveïda d’artificis, Kent Haruf aconsegueix ficar-se sota la pell i deixar-te pensant en els seus personatges molt després d’haver tancat el llibre. És una obra commovedora i delicadament teixida que retrata la vida a una petita localitat de l’interior. L’autor ens ofereix una novel·la de to seré i líric, on allò quotidià es converteix en poesia.
Etiqueta: Contemporánea
«A l’horitzó», Hernán Díaz
★★★★★★★★★☆
Una odissea minimalista plena de vent, solitud i personatges que parlen menys que una paret. «A l’horitzó» no et dona res mastegat —i tampoc gaire conversa. Però ai, com t’hipnotitza.
«Una novel·la russa», Emmanuel Carrère
★★★★★★★★★☆
Llegir «Una novel·la russa» va ser com ficar-me al cap d’algú que no té por de mostrar-se trencat, contradictori, fins i tot desagradable. Emmanuel Carrère escriu com si el lector fora el confessor —o el còmplice— i això té una miqueta fascinant, però també d’incòmode. No és un llibre fàcil, no perquè siga complicat d’entendre, sinó perquè t’obliga a mirar de front allò que moltes vegades preferim deixar a les ombres: la vergonya, el desig, el passat familiar que pesa més del que un volgués admetre.
«Anatomia de les distàncies curtes», Marta Orriols
★★★★★★★★★☆
Però quina grata sorpresa ha estat aquest llibre! Aquest ha estat el meu primer acostament a l’obra de Marta Orriols, i només puc dir que m’ha sorprès —per bé, i profundament. No sabia ben bé què esperar en obrir «Anatomia de les distàncies curtes», però el que vaig trobar va ser una col·lecció de relats que em van tocar la patata de manera ferma, com aquelles veritats que un no vol mirar de cara, però que quan ho fa, ja no pot oblidar.
«Valle de nubes», Lewis Glassic Gibbon
★★★★★★☆☆☆☆
Una heroína fascinante, una prosa lírica… y una historia que camina con la calma de una nube baja sobre Segget. «Valle de nubes» es bello, mordaz, y algo más lento que su brillante predecesor.
«El refugi del temps», Georgi Gospodínov
★★★★★★★★★☆
«El refugi del temps» ha estat una lectura que m’ha captivat de principi a fi. És el primer llibre que llegesc de Georgi Gospodínov, i, sincerament, no serà l’últim. La seua manera d’explorar el temps, la memòria i la identitat col·lectiva és tan fascinant que m’ha deixat amb ganes de descobrir més d’aquest autor tan original.
«Fortuna», Hernán Díaz
★★★★★★★★★☆
«Fortuna» és una sàtira intel·ligent sobre la riquesa, el poder i la veritat. Amb múltiples veus i estils, Hernan Diaz desconstrueix la manera com s’escriu —i es manipula— la història.
«El fallo», Antonis Samarakis
★★★★★★★★★☆
Un clásico moderno sobre errores, sospechosos y funcionarios que no entienden razones. Si alguna vez te peleaste con un trámite absurdo, «El fallo» te hará reír… y luego llorar. Porque pensar, ya sabes, es peligroso.
«Mendelssohn en el tejado», Jiří Weil
★★★★★★★★★★
Una novela donde los nazis no distinguen a Mendelssohn de Wagner y el horror se mezcla con la burocracia más absurda. Weil te hace reír con humor negro… justo antes de aplastarte el alma. Breve, incómoda y brillante.
«El problema final», Arturo Pérez-Reverte
★★★★★★★★☆☆
Un homenaje a Holmes, un guiño al cine de saldo y un montón de pistas falsas: Pérez-Reverte se divierte y nos engaña con estilo, demostrando que hasta el misterio más sobado puede tener su último truco.
«La muerte del sol», Yan Lianke
★★★★★★★★☆☆
Realismo mágico, aislamiento total y una crítica social más afilada que una daga. Yan Lianke nos regala una novela en la que reírte es casi tan incómodo como darte cuenta de lo mucho que nos parecemos.
«La tercera boda», Kostas Taktsís
★★★★★★★☆☆☆
¿Dramas matrimoniales? Ekaterini se los merienda de tres en tres. Una novela cargada de ironía feroz, desastres vitales y ese humor negro que convierte la miseria en literatura vibrante. Bienvenido a la tragicomedia griega definitiva.
Expecto Lectronum 