★★★★★★★★★★
«Els morts», l’últim relat de «Dublineses» de James Joyce, és una història que et sacseja de valent i sense necessitat de grans girs o drames exagerats. És un conte que, al principi, sembla només la crònica d’una reunió nadalenca a casa de dues germanes majors a Dublín. Però, a poc a poc, sense gairebé adonar-te’n, la història es converteix en una cosa molt més profunda i commovedor.
Etiqueta: Valencià
«La classe de grec», Han Kang
★★★★★★★☆☆☆
Sempre que llegisc a Han Kang, sent que entre en un espai suspés entre la bellesa i el dolor. «La classe de grec» no n’ha estat l’excepció. És una novel·la breu, però profunda, a més de malenconiosa i plena de silencis, que explora el dolor, la pèrdua i la connexió humana a través del llenguatge. M’ha agradat, encara que per mi «Actes humans» continua sent la seua millor obra.
«Ampliació del camp de batalla», Michel Houellebecq
★★★★★★☆☆☆☆
«Ampliació del camp de batalla» de Michel Houellebecq, m’ha deixat una sensació estranya. Tot i que m’ha agradat, continue sense entendre del tot la seua fama ni per què és un candidat etern al Nobel. Així i tot, cal reconéixer que, fins i tot sent el seu primer llibre, deixa clar el tipus d’autor que és: brutalment honest, incòmode i amb una mirada desencantada sobre el món modern.
«L’hora de l’estrella», Clarice Lispector
★★★★★★★★★☆
«L’hora de l’estrella» de Clarice Lispector és un llibre… Podria definir-ho com estrany? Sí, estrany, però en el bon sentit. És estrany en la seua forma, en com aborda la vida i el llenguatge, i en el seu to. Però, malgrat això, t’atrapa i et deixa pensant. És la meua segona novel·la de Lispector, després de «La passió segons G. H.», i definitivament no serà l’última. El seu estil és tan únic que cada frase sembla feta per a ser citada, com si tot el text tingués una importància gairebé sagrada.
«Segador», Terry Pratchett
★★★★★★★★☆☆
Si mai t’has preguntat què faria la Mort si tingués una crisi existencial i es veiés forçada a prendre’s unes vacances, la resposta és: exactament el que esperaries i, alhora, una cosa completament absurda. «Segador» és un altre divertidíssim caos de «Discmón» on la Mort, el nostre esquelètic i taciturn recol·lector d’ànimes, s’està quedant sense temps i decideix provar això de viure. Spoiler: no és gens el seu fort.
«A sang freda», Truman Capote
★★★★★★★☆☆☆
«A sang freda» és una d’aquelles obres que et deixen empremta, t’agrade o no. Considerada la joia del periodisme narratiu, és un llibre que exigeix cert esforç, no pel seu estil (que és impecable), com perquè Capote no escatima en detalls. Si sou dels que gaudiu de descripcions quirúrgiques sobre la vida d’un criminal fins al color dels seus mitjons, aquesta és la vostra obra. Si no, bé… arma’t de paciència.
«Les aventures del bon soldat Švejk», Jaroslav Hašek
★★★★★☆☆☆☆☆
Pocs llibres han aconseguit transformar la guerra en una desfilada de riallades i burocràcia absurda com «Les aventures del bon soldat Švejk». Considerada una joia de la literatura txeca i una de les novel·les antibel·licistes més emblemàtiques, l’obra de Jaroslav Hašek ens submergeix en una successió de disbarats tant hilarants com exasperants.
«Terra somnàmbula», Mia Couto
★★★★★★★★★☆
Implacable i poètic, al·legòric i esquinçador, «Terra somnàmbula» és una novel·la que es mou entre la cruesa de la guerra i la delicadesa dels somnis. Mia Couto ens submergeix en un Moçambic ferit, en què els personatges caminen sense rumb, fugint de l’horror amb l’esperança que qualsevol altre destí sigui millor que el que deixen enrere. Tot i això, enmig de la devastació, la bellesa s’obre pas a través de la paraula, convertida en refugi, en resistència, en testimoni.
«El nen perdut», Thomas Wolfe
★★★★★★★★★★
«El nen perdut» és una novel·la curta, però immensa en emocions. Thomas Wolfe reconstrueix la figura del seu germà gran, mort quan tenia dotze anys per tifus, mitjançant una prosa carregada de nostàlgia i lirisme. No només és la història d’una pèrdua, sinó també la d’una recerca: la del nen que va ser, de la mirada innocent que ja no pot recuperar, d’un temps que es va esvair massa aviat.
«Una qüestió personal», Kenzaburō Ōe
★★★★★★★★★★
Llegir «Una qüestió personal» no és simplement endinsar-se en una història; és sotmetre’s a una experiència desoladora, descarnada, que estripa la pell i exposa la ferida sense possibilitat de sutura. Bird, el seu protagonista, és un home a la vora de l’abisme.
«Blade runner. Els androides somien xais elèctrics?», Philip K. Dick
★★★★★★★★★☆
«Blade runner. Somien els androides xais elèctrics?» de Philip K. Dick és una novel·la que t’atrapa des del principi i no et deixa anar fins que arribes al final. És una d’aquestes històries que et fa pensar molt més enllà del que veus en la pàgina, qüestionant tot el que creies saber sobre la humanitat i la tecnologia.
«Klara i el sol», Kazuo Ishiguro
★★★★★★★★★★
Què pot eixir malament d’un món tecnològic, nens modificats genèticament i robots empàtics? Exacte: tot. Si vols replantejar-te la humanitat des d’un circuit, aquesta és la teua. Ishiguro, el mestre de la tristesa amb educació. Però tranquil, que no ploraràs… massa.
Expecto Lectronum 