Mai Més| 2024 | 344 págs.
#Fantasía #ReinoUnido #TerryPratchett1991

—Quan es veu allò que fa la vida amb la gent, vostè (la Mort) no sembla tan dolent.

Segador, Terry Pratchett

Si mai t’has preguntat què faria la Mort si tingués una crisi existencial i es veiés forçada a prendre’s unes vacances, la resposta és: exactament el que esperaries i, alhora, una cosa completament absurda. «Segador» és un altre divertidíssim caos de «Discmón» on la Mort, el nostre esquelètic i taciturn recol·lector d’ànimes, s’està quedant sense temps i decideix provar això de viure. Spoiler: no és gens el seu fort.

La premissa és brillant, i Pratchett l’esprem amb el seu característic humor britànic. Veure la Mort intentar entendre el món humà, aconseguir una feina a una granja i enfrontar-se als petits, però desconcertants costums dels mortals és un festí d’humor i reflexió. Cada escena de la Mort és un plaer: és hilarant, commovedora i està impregnada d’aquesta barreja d’humor i crítica que només va saber donar-li Terry Pratchett. Si algú vol escriure un llibre sencer de la Mort descobrint les complicacions humanes de fer pa o trobar una posició còmoda per dormir sense tenir pulmons, estaria encantat de llegir-ho. Però només ho podria fer Terry Pratchett i desgraciadament ja no està entre nosaltres. Se’n va anar de viatge amb el seu estimat amic esquelètic i segurament li estarà ensenyant a segar blat.

I després hi ha l’altra meitat del llibre. La dels mags. Ai, els mags! Les seues escenes tenen la seua dosi de diversió (perquè Pratchett és incapaç de no ser graciós), però em van semblar una mica desordenades, com si hagueren entrat per una porta equivocada i ningú no s’hauria atrevit a fer-los fora. En concret, hi ha una trama secundària amb carrets de compres que desenvolupen consciència i formen un niu en un centre comercial. Sí, sona tan ridícul com és, i això només es pot llegir en una història del «Discmón». Té la seua gràcia, i la sàtira al consumisme hi és, però en el meu cas no va acabar d’atrapar-me i crec que no acaba d’encaixar del tot. En aquell moment, el caos que es genera és tan gran que s’apodera de la narració, i jo només volia tornar al que és realment bo: la Mort tractant de trobar sentit a la vida.

Tot i els seus alts i baixos, «Segador» continua sent una lectura curta, divertida i plena de la meravellosa bogeria que fa de «Discmón» un lloc tan especial. Potser no té la màgia rodona de «Morth», però continua sent una d’aquelles històries que, encara que trontolla en alguns moments, aconsegueix brillar quan realment importa. I, al final, qui es pot resistir a un llibre on la Mort aprén a collir blat en lloc d’ànimes? Jo no, és clar.