★★★★★★★★☆☆
Hara titula «Flores de verano» a lo que en realidad son cenizas, cuerpos y cicatrices. Una ironía cruel, pero brillante: un testimonio incómodo, brutal y necesario sobre Hiroshima, contado con la frialdad de quien lo vivió.
Etiqueta: Japón
«Memorias de una osa polar», Yoko Tawada
★★★★★★★☆☆☆
Tres osos, una autobiografía y más crítica social de la que esperas encontrar en un zoológico. «Memorias de una osa polar» es tan absurda como brillante, y mucho más humana que buena parte de la humanidad.
«Luz y oscuridad», Natsume Sōseki
★★★★★★★★☆☆
Acabo de terminar de leer «Luz y oscuridad» de Sōseki y, contra todo pronóstico, me ha gustado. Digo «contra todo pronóstico», porque no todos los días uno se zambulle con entusiasmo en una novela donde los personajes se comunican con elocuencia… para no decir absolutamente nada.
«Una qüestió personal», Kenzaburō Ōe
★★★★★★★★★★
Llegir «Una qüestió personal» no és simplement endinsar-se en una història; és sotmetre’s a una experiència desoladora, descarnada, que estripa la pell i exposa la ferida sense possibilitat de sutura. Bird, el seu protagonista, és un home a la vora de l’abisme.
«Un artista del mundo flotante», Kazuo Ishiguro
★★★★★★★★★☆
Entre recuerdos vagos y silencios incómodos, Ishiguro nos regala otra joya: la historia de un hombre que tal vez no aprendió nada, pero lo cuenta divinamente.
«Klara i el sol», Kazuo Ishiguro
★★★★★★★★★★
Què pot eixir malament d’un món tecnològic, nens modificats genèticament i robots empàtics? Exacte: tot. Si vols replantejar-te la humanitat des d’un circuit, aquesta és la teua. Ishiguro, el mestre de la tristesa amb educació. Però tranquil, que no ploraràs… massa.
«La casa de les belles adormides», Yasunari Kawabata
★★★★★★★★☆☆
En «La casa de las bellas durmientes», Yasunari Kawabata nos mete en un mundo silencioso y perturbador, donde la soledad, el deseo y la nostalgia se entrelazan de una forma tan delicada como inquietante.
«El gegant enterrat», Kazuo Ishiguro
★★★★★★★★★☆
Una faula filosòfica amb boira i cavallers amb artrosi. No és fantasia, és Ishiguro. El gegant enterrat és com fer senderisme emocional amb dues persones grans que parlen poc però et fan plorar. Ei, però hi ha un drac… tot i que deprimit.
«No em deixis mai», Kazuo Ishiguro
★★★★★★★★★★
Pareix un llibre de ciència-ficció, però t’arranca l’ànima amb la calma britànica d’un te amb galetes. I sí, acabaràs plorant. Però en silenci i amb dignitat. I el pitjor? Que li dones les gràcies. Amb llàgrimes, però li les dones.
«Kokoro», Natsume Sōseki
★★★★★★★★★☆
«Kokoro» es el libro que te dice, con delicadeza japonesa, que todos estamos solos y que probablemente lo estaremos siempre. Y aun así, no puedes dejar de leer. Ni de subrayar.
«Pálida luz en las colinas», Kazuo Ishiguro
★★★★★★★★☆☆
Ishiguro debuta con una novela llena de silencios, recuerdos y sutiles puñaladas emocionales. Si buscas respuestas claras, huye. Si te gusta sufrir con elegancia, adelante.
«El que resta del dia», Kazuo Ishiguro
★★★★★★★★★★
Un llibre on no passa (gairebé) res, però sents que t’ha remogut per dins com si t’hagueren passat un corró emocional per sobre. Tranquil·lament devastador. Com una punyalada amb guants de seda. I tu encara dius gràcies. Amb accent britànic. Una joia silenciosa.
Expecto Lectronum 