Viena Edicions | 2007 | 128 págs.
#Narrativa #Japón #YasunariKawabata1961

Era una casa freqüentada per avis que ja no podien fer servir les dones com a dones; però Eguchi, en la tercera visita, sabia que dormir amb una noia semblant era un consol efímer, la recerca de la desapareguda felicitat d’estar viu. Hi havia entre els ancians alguns que demanessin secretament dormir per sempre amb una noia narcotitzada? Semblava que hi havia una tristesa al cos d’una noia que inspirava a un vell la nostàlgia de la mort. Però entre els ancians que visitaven la casa, Eguchi era potser el que més fàcilment s’emocionava; i potser la majoria només volien beure la joventut de les noies adormides, gaudir-ne sense que es despertessin.

La casa de les belles adormides, Yasunari Kawabata

A «La casa de les belles dorments», Yasunari Kawabata ens fica en un món silenciós i pertorbador, on la soledat, el desig i la nostàlgia s’entrellacen de manera tan delicada com inquietant. Em va sorprendre gratament el llibre, i si bé al principi pensava que no m’agradaria, al final el vaig gaudir.

La història segueix Eguchi, un home gran que visita una casa especial: un lloc on els ancians paguen per dormir amb joves que han estat sedades i que mai es despertaran mentre ells hi siguen. No hi ha sexe, només companyia, però la situació en si mateixa és incòmoda i plena de matisos. A través de les seues nits en aquest lloc, Eguchi recorda el passat, els amors, la joventut perduda, mentre s’enfronta a la seua vellesa i mortalitat.

El que em va impressionar més d’aquest llibre és el to hipnòtic. Kawabata escriu amb una elegància tremenda, amb frases plenes de silencis i detalls mínims que ho diuen tot. No és un llibre que es puga llegir amb pressa, sinó un que cal assaborir, deixant que les imatges i les emocions vagen calant de mica en mica.

No és una història fàcil. Hi ha alguna cosa incòmoda en el concepte de la casa i les seues regles, com Eguchi observa les joves adormides, en la manera com s’aferra als records de la seua vida. I per això, m’agrada més la manera com està escrita que la pròpia història en si. De fet, mirant-ho fredament, la història és una mica inquietant: un vell dorm al costat de joves (algunes adolescents) que han estat drogades per romandre adormides tota la nit; ell les mira mentre dormen i de vegades les toqueja. Sí, ben mirat, la història fa força repel·lus. No obstant això, hi ha reflexions plenes de bellesa, de moments de pura sensibilitat que et deixen pensant en el pas del temps i com ens enfrontem a la nostra pròpia decadència.

Si t’agraden els llibres que desperten emocions complexes i que es queden rondant al cap molt després d’haver-los acabat, «La casa de les belles dorments» és una lectura que val la pena. És una experiència més que una història, un viatge als racons més silenciosos de la memòria i la solitud.