★★★★★★★☆☆☆
«El pes de la neu», de Christian Guay-Poliquin, és una novel·la amb una atmosfera molt aconseguida, on el fred i l’espera ho impregnen tot. La història parteix d’una premissa interessant: un home ferit queda atrapat en una cabana, depenent d’un ancià que en té cura mentre l’hivern es tanca sobre ells. En aquest context d’aïllament extrem, la supervivència esdevé tant una qüestió física com psicològica.
Etiqueta: Contemporánea
«Assaig sobre la lucidesa», José Saramago
★★★★★★★★★☆
Quan tot un país vota en blanc, el govern s’espanta. Perquè clar, la democràcia està molt bé… fins que la gent la pren seriosament. Una sàtira política que fa més por que gràcia. O no.
«Llum d’agost», William Faulkner
★★★★★★★★★★
«Llum d’agost» m’ha atrapat des del principi fins al final i m’ha obert una porta a un món sencer, ple de llums i ombres, de bellesa i tragèdia. Aquesta novel·la de William Faulkner no és una lectura fàcil, però sí una d’aquelles experiències que deixen empremta.
«Ficciones», Jorge Luis Borges
★★★★★★★★★☆
«Ficciones» de Borges es uno de esos libros que al leerlo lo he sentido como una revelación. Tenía la sensación de que había entrado a un laberinto literario, donde cada pasillo me llevaba a otro pasillo diferente, y cada historia me obligaba a pensar en algo nuevo y completamente distinto. Esta colección de relatos no solo muestra a Borges como un maestro de la narrativa, sino también como un pensador profundo sobre el tiempo, el infinito, y la propia naturaleza de la realidad.
«Tots aquells cavalls», Cormac McCarthy
★★★★★☆☆☆☆☆
Un homenatge als westerns, però amb més existencialisme, menys trets i un protagonista que confon el romanticisme amb la impulsivitat. Galops, amors i ganivetades en un Mèxic que fa més por que goig.
«La cançó de la plana», Kent Haruf
★★★★★★★★★★
«La cançó de la plana» és un llibre que, sense grans focs artificials, t’arriba directe al cor. Amb una prosa sòbria, desproveïda d’artificis, Kent Haruf aconsegueix ficar-se sota la pell i deixar-te pensant en els seus personatges molt després d’haver tancat el llibre. És una obra commovedora i delicadament teixida que retrata la vida a una petita localitat de l’interior. L’autor ens ofereix una novel·la de to seré i líric, on allò quotidià es converteix en poesia.
«A l’horitzó», Hernán Díaz
★★★★★★★★★☆
Una odissea minimalista plena de vent, solitud i personatges que parlen menys que una paret. «A l’horitzó» no et dona res mastegat —i tampoc gaire conversa. Però ai, com t’hipnotitza.
«Una novel·la russa», Emmanuel Carrère
★★★★★★★★★☆
Llegir «Una novel·la russa» va ser com ficar-me al cap d’algú que no té por de mostrar-se trencat, contradictori, fins i tot desagradable. Emmanuel Carrère escriu com si el lector fora el confessor —o el còmplice— i això té una miqueta fascinant, però també d’incòmode. No és un llibre fàcil, no perquè siga complicat d’entendre, sinó perquè t’obliga a mirar de front allò que moltes vegades preferim deixar a les ombres: la vergonya, el desig, el passat familiar que pesa més del que un volgués admetre.
«Anatomia de les distàncies curtes», Marta Orriols
★★★★★★★★★☆
Però quina grata sorpresa ha estat aquest llibre! Aquest ha estat el meu primer acostament a l’obra de Marta Orriols, i només puc dir que m’ha sorprès —per bé, i profundament. No sabia ben bé què esperar en obrir «Anatomia de les distàncies curtes», però el que vaig trobar va ser una col·lecció de relats que em van tocar la patata de manera ferma, com aquelles veritats que un no vol mirar de cara, però que quan ho fa, ja no pot oblidar.
«Valle de nubes», Lewis Glassic Gibbon
★★★★★★☆☆☆☆
Una heroína fascinante, una prosa lírica… y una historia que camina con la calma de una nube baja sobre Segget. «Valle de nubes» es bello, mordaz, y algo más lento que su brillante predecesor.
«El refugi del temps», Georgi Gospodínov
★★★★★★★★★☆
«El refugi del temps» ha estat una lectura que m’ha captivat de principi a fi. És el primer llibre que llegesc de Georgi Gospodínov, i, sincerament, no serà l’últim. La seua manera d’explorar el temps, la memòria i la identitat col·lectiva és tan fascinant que m’ha deixat amb ganes de descobrir més d’aquest autor tan original.
«Fortuna», Hernán Díaz
★★★★★★★★★☆
«Fortuna» és una sàtira intel·ligent sobre la riquesa, el poder i la veritat. Amb múltiples veus i estils, Hernan Diaz desconstrueix la manera com s’escriu —i es manipula— la història.
Expecto Lectronum 