Galaxia Gutenberg | Montserrat Camps | 2021 | 192 pàg.
#Narrativa #Grecia #2010

No era lògic que no hagués plorat gens per la mare. Només hi havia una explicació creïble: que encara no havia assimilat la seva mort. I per què l’havia d’assimilar? Una cosa és que s’hagués mort. Que s’hagués mort per a mi, això ja era una cosa ben diferent.

El passat no és un somni, Theodor Kallifatides

He d’admetre-ho: vaig començar «El passat no és un somni» amb una miqueta de por. Per què? Perquè m’havia encantat «Mares i fills» —tant, que quasi em sabia greu començar un altre llibre de Kallifatides, no fora cas que s’espatlara la màgia. Eixa por tan ridícula i tan humana de pensar: «I si ara em decep? I si «Mares i fills» era un colp de sort i aquest és només un intent fluixet?» Doncs bé: no ha sigut així.

És cert —no us enganyaré— que «Mares i fills» em va agradar més. Però també és cert que «El passat no és un somni» m’ha agradat molt. Potser perquè és un llibre que va de menys a més. Al principi vaig notar-lo més fred, més reflexiu, com si Kallifatides estiguera encara escalfant motors. Però a mesura que avança, s’entrega completament a la memòria, a l’emoció, i el lector es veu arrossegat per eixa melangia elegant i punyent que ell sap escriure com pocs.

Kallifatides és un mestre en parlar de l’enyorança, del pas del temps, de les arrels que es perden i es recuperen només a mitges. Té eixa manera de narrar que et fa somriure, et fa sospirar i, de vegades, et fa pensar: «Tant de bo jo poguera expressar açò amb eixa naturalitat.» Per exemple, quan diu:

Vaig marxar com un emigrant i tornava com un emigrant.

Quina manera més neta i dolorosa de dir-nos que hi ha coses que mai tornen a encaixar, ni tan sols quan tornes al lloc d’on vas eixir.

També m’ha colpit molt quan parla de la buidor:

La vida continua, diem. Però cada vegada que la vida continua, algú o alguna cosa es queda enrere, s’oblida, i la vida es torna més buida”

Qui no s’ha sentit així alguna vegada? Eixa sensació que la vida va fent-se més lleugera no perquè tu et tornes més savi, sinó perquè cada volta portes menys càrrega… i no sempre en el bon sentit.

Però atenció: que no pense ningú que açò és només un llibre trist. Té moments d’una ironia fina, d’una observació aguda, com quan diu:

Els temps havien canviat. La gent jugava amb els llumins i els encenia per passar el temps. Potser era el començament d’una nova era. Jugar amb foc.

No sé vosaltres, però a mi em va vindre al cap immediatament la nostra època d’Instagram, TikTok i notícies falses. La humanitat sempre ha jugat amb foc, només que ara ho fem amb WiFi.

Una altra cosa que m’ha agradat molt és com combina el pensament filosòfic amb la vida quotidiana.

No solament la vida és un somni sinó que també el somni és vida.

Frases com aquesta tenen eixa mena de saviesa que et fa parar un moment, tancar el llibre i quedar-te mirant al sostre, fent veure que estàs reflexionant profundament (mentre en realitat el teu cervell canta la sintonia d’algun anunci absurd, perquè així som els humans).

En definitiva, recomane molt «El passat no és un somni». Si ja heu llegit Kallifatides, vos farà retrobar amb eixe to melancòlic però càlid. Si no l’heu llegit mai, potser jo us diria que comenceu per «Mares i fills» —perquè per a mi és encara millor—, però després no dubteu a agafar aquest. No vos deixarà indiferents. I, sobretot, no vos deixarà buits: vos farà recordar, pensar i, si sou com jo, riure un poc de vosaltres mateixos mentre intenteu posar ordre a tot el que us remou per dins.