Edicions 62 | Ferran Ràfols | 2020 | 112 pàg.
#Narrativa #EstatsUnits #2020

Gairebé no en queda res, del no-res.

El silenci, Don DeLillo

D’acord, anem per parts: aquesta ha sigut la meua primera novel·la de Don DeLillo. Sí, sí, aquell Don DeLillo, l’autor mític, llegendari, considerat un dels grans noms de la literatura nord-americana contemporània. Confesse que vaig començar «El silenci» amb il·lusió, pensant: «Va, prepara’t per a quedar-te bocabadat». Però… bé, la veritat és que m’he quedat més aviat gelat.

No dic que siga un mal llibre, però crec sincerament que no ha sigut la millor porta d’entrada per descobrir DeLillo. M’he quedat amb la sensació que, si aquest home és el geni que diuen, ací no he pogut veure-ho. Potser m’ha faltat bagatge, potser ha faltat paciència, o potser simplement havia d’haver començat per una altra obra seua. Però anem al gra: per què m’ha deixat així?

De fet, vaig triar llegir aquest llibre perquè el dilluns passat vam tenir una apagada general d’electricitat, internet i telèfon a tot Espanya. Sí, com ho sents: tot fosques, tot tallat, sense wifi, sense dades, sense ni tan sols el consol del WhatsApp per queixar-me amb els amics. Vaig pensar: «Escolta, això sembla tret d’una novel·la!». I quina millor que «El silenci», que precisament parla d’un món on les pantalles callen? Doncs mira, no sé si va ser una bona idea, perquè a banda de reviure el trauma, tampoc m’ha portat la revelació literària que esperava…

La història és senzilla i minimalista: un grup d’amics reunit per veure la Super Bowl, de sobte tot cau —la tecnologia, les pantalles, les comunicacions— i es troben atrapats en un món silenciós, desconnectats. No hi ha cap explicació clara, ni cap gran misteri per resoldre; el llibre no vol contar-te què ha passat, sinó com reaccionem quan ens lleven el soroll de fons del món digital.

Hi ha moments realment potents, com quan un personatge diu:

Què se n’ha fet, de l’autoritat que concedim als nostres dispositius segurs, a la nostra capacitat d’encriptar, els nostres tuits, trols i bots. Tot el que hi ha a la datasfera pot ser distorsionat i robat? O ens hem de limitar a seure aquí i plànyer el nostre destí?

Clar, llegint això penses: bé, sí, Don, tens raó, estem enganxats a les pantalles, vivim submergits en dades i por de perdre el control. Però després de llegir-ho, jo em mirava el llibre i pensava: «I… què més?».

Una altra escena que vaig trobar curiosa (però també una mica desconcertant) és quan un personatge es planta davant el mirall i diu:

—Em miro al mirall i no sé qui tinc davant —va dir—. No em sembla que la cara que em torna la mirada sigui la meva. Ara, per què ho hauria de ser? De debò que són superfícies reflectants, els miralls? I, és aquesta, la cara que veuen els altres? O és alguna cosa o algú que m’he inventat? És la medicació que em prenc, el que deixa anar aquest segon jo? Me la miro amb interès, aquesta cara. Amb interès i un punt de confusió. Els passa mai, als altres? La nostra cara. I, què veu la gent quan van pel carrer i es miren els uns als altres? El mateix que veig jo? Tota la vida, tant mirar. Gent que mira. Però per veure què?

He de reconéixer que ací vaig somriure: tots ens hem preguntat alguna vegada si la imatge del mirall és real o si és una mena de mentida visual. Però al mateix temps pensava: «Mare meua, Don, potser necessites descansar una miqueta del teu propi cervell, que això sembla un monòleg existencial de diumenge de ressaca».

I no, no ho dic per burla: el llibre té un to seriós, filosòfic, vol fer-nos reflexionar sobre el buit, sobre la identitat, sobre la dependència tecnològica… però ho fa amb una fredor i una abstracció que, personalment, m’han costat d’empassar. Potser el problema no és el llibre, sinó jo, que buscava alguna cosa més emocional, més viva, més… directa.

Hi ha passatges que gairebé semblen una llista de desastres apocalíptics:

Sempre ho hem tingut al límit de la percepció. Una apagada, la tecnologia se’ns escola entre les mans, primer un aspecte i després l’altre. Ho hem vist moltes vegades, en aquest país i en tots els altres, tempestes, incendis forestals i evacuacions, tifons, tornados, sequeres, boires espesses, aire brut. Allaus, tsunamis, rius que desapareixen, cases que s’ensorren, edificis sencers enrunats, cels entelats de pol·lució. Em sap greu, i provaré de callar. Però, fresc a la memòria de tothom, virus, plaga, la desfilada per les terminals d’aeroport, les mascaretes, els carrers buits a les ciutats.

I jo pensava: Don, rei, això és un resum del timeline de Twitter, no calia escriure’n una novel·la!

Conclusió? «El silenci» és un llibre curt, d’aquells que es llegeixen en un parell de vesprades, però que no et deixa amb un gran sentiment de plenitud. És més una mena de peça filosòfica, gairebé teatral, que et planteja preguntes (i no et dona respostes). Si vols un relat amb trama, emoció, desenvolupament de personatges… potser aquest no és el millor lloc per començar amb DeLillo.

Però si tens ganes de llegir un autor famós reflexionant sobre què passa quan el món digital es fa mut i la gent es queda mirant-se al mirall sense reconéixer-se, aleshores endavant. Això sí, prepara’t per a eixir-ne amb un poc de confusió existencial i, en el meu cas, amb la necessitat urgent de buscar un altre llibre de DeLillo per veure si realment és el geni que tots diuen. Recomanat per a ànimes nostàlgiques, amants de la ironia i lletraferits empedreïts.