Navona | Monika Zgustová | 2025 | 104 pàg.
#Narrativa #RepúblicaTxeca #1977

Els llibres m’han ensenyat el plaer i la voluptat de la devastació, sóc feliç quan diluvia, m’encanten els equips d’enderrocament, durant hores em quedo dret mirant com els dinamiters fan saltar illes de cases senceres, carrers sencers, com si inflessin pneumàtics gegants, amb els ulls devoro el primer segon, quan s’aixequen els totxos i les pedres i les bigues i un moment després les cases cauen dolçament com llisquen pel cos els vestits descordats, com després de l’explosió de les calderes un creuer transatlàntic s’enfonsa en la mar.

Una solitud massa sorollosa, Bohumil Hrabal

Si alguna vegada has pensat que la teua feina és repetitiva, tediosa o directament absurda, et convide a conèixer Hanta, el protagonista d’«Una solitud massa sorollosa». Aquest home fa trenta-cinc anys que premsa llibres vells en un soterrani fosc, convertint-los en bales de paper que ningú no llegirà mai més. Sí, és literalment una trituradora humana de saviesa, però paradoxalment és també un home profundament enamorat dels llibres. Jo, que a vegades em queixe quan tinc massa papers damunt de la taula, he llegit aquest llibre pensant: què som nosaltres, pobres mortals del segle XXI, al costat d’un Hanta, que xucla frases com si foren caramels de licor i s’emborratxa (literalment) de filosofia?

Hrabal no escriu una novel·la amb capítols, ni amb acció trepidant, ni amb un gir final de guió que et deixe amb la boca oberta. No, ací no trobaràs això. El que trobes és una mena de monòleg continu, a mig camí entre la poesia i la tragèdia còmica, on Hanta reflexiona sobre la seua vida, sobre la bellesa dels llibres que està destruint, sobre el cel, sobre les rates, sobre els records… i sobre com un home pot ser «infeliçment feliç» enmig de tota aquesta misèria. Una frase que, sincerament, crec que resumeix millor que cap altra aquest llibre:

infeliçment feliç.

Quan lliges a Hrabal, és com si et convidara a la barra d’un bar, et posara una cervesa davant i començara a contar-te la seua vida amb un somriure trist. De sobte et diu, mig rient, mig plorant:

Quan la meva mare va morir, vaig plorar per dintre, però per fora tenia els ulls eixuts. En sortir del crematori vaig veure que el fum s’enfilava de la xemeneia cap al firmament, era la meva mare que pujava cap al cel, i jo, que ja feia deu anys que treballava en una cova amb paper vell, vaig baixar a la cova del crematori i em vaig presentar dient que feia la mateixa feina, només que en lloc de cadàvers humans liquidava cadàvers de llibres.

Quina metàfora, quina punyeta de metàfora! Rius, però també se’t posa un nus a la gola. Perquè en realitat Hrabal està parlant de nosaltres, de com vivim, de com el món modern tritura allò bell, allò antic, allò profund, per fer lloc a màquines més ràpides i eficients. De fet, a Hanta li arriba el futur a sobre: li volen canviar la premsa vella per màquines modernes, que ja no necessiten a un home amb cor i cervell, sinó només botons i productivitat.

El cel no és humà, i l’home que pensa tampoc no ho és

Diu ell, fart d’aquell cel que sembla observar-lo des de dalt mentre ell s’enfonsa més i més al soterrani.

Però per què val tant la pena llegir aquest llibre? Perquè Hrabal té l’habilitat de fer-te assaborir cada frase. No és un llibre per devorar, és un llibre per xuclar:

…jo quan llegeixo, de fet no llegeixo, sinó que prenc una frase bella en el bec i la xuclo com un caramel, la xarrupo com una copeta de licor…

I així ho lliges, a poc a poc, deixant que et cale per dins, fins que et trobes pensant si no estàs tu també, d’alguna manera, premsant llibres sense adonar-te’n.

«Una solitud massa sorollosa» és una obra per a qui gaudeix de la melancolia, de les paradoxes, de l’humor negre i, sobretot, per a qui estima els llibres. És breu, però intensa, i si t’hi capbusses, t’hi quedaràs pensant molt després d’haver-la acabada. És un homenatge a la bellesa inútil, a l’art que no serveix per a res pràctic però que, malgrat tot, és el que ens manté vius.

Per finalitzar, només puc dir que és un llibre preciós, trist i graciós alhora. Com una cervesa en un cementeri, com un brindis per la bellesa mentre sona el soroll d’una premsa que ho aixafa tot. Recomanat per a ànimes nostàlgiques, amants de la ironia i lletraferits empedreïts.