★★★★★★★★★☆
«La ciutat», el segon lliurament de la «Trilogia dels Snopes», on Faulkner decideix que una història senzilla sobre l’ambició i la corrupció en un petit poble meridional simplement no és suficient. No, ell ens regala múltiples narradors amb la seua pròpia veu cadascun, una prosa densa i una estructura que desafia qualsevol intent de lectura ràpida. Per què fer les coses fàcils quan es poden fer difícils i laberíntiques?
Etiqueta: Premio Nobel
«La classe de grec», Han Kang
★★★★★★★☆☆☆
Sempre que llegisc a Han Kang, sent que entre en un espai suspés entre la bellesa i el dolor. «La classe de grec» no n’ha estat l’excepció. És una novel·la breu, però profunda, a més de malenconiosa i plena de silencis, que explora el dolor, la pèrdua i la connexió humana a través del llenguatge. M’ha agradat, encara que per mi «Actes humans» continua sent la seua millor obra.
«Septología», Jon Fosse
★★★★★★★★★★
«Septología» es como quedarse atrapado en tus propios pensamientos… durante setecientas páginas. Y, sorprendentemente, no quieres escapar. Jon Fosse convierte la repetición y la duda en arte puro. Ideal para lectores pacientes (o masoquistas felices).
«La familia de Pascual Duarte», Camilo José Cela
★★★★★★★★★★
Menuda forma de irrumpir en la literatura tuvo don Camilo José Cela. En lugar de escribir algo ligero y simpático, como una historia de amor o una fábula con moraleja, don Camilo no se anduvo con rodeos y pensó: «Voy a escribir algo que deje a todos boquiabiertos»… y vaya si lo logró.
«Voss», Patrick White
★★★★★★★★☆☆
Publicada en 1957, «Voss» es una novela que desafía, exige y recompensa al lector con una profundidad que va más allá de su trama.
«Fiesta», Ernest Hemingway
★★★★★★★★★☆
Los sanfermines, corridas de toros y fiesta… mucha, pero que mucha fiesta desenfrenada son el telón de fondo de «Fiesta» de Ernest Hemingway, pero curiosamente, los personajes parecen incapaces de disfrutar realmente de todo ello.
«Una qüestió personal», Kenzaburō Ōe
★★★★★★★★★★
Llegir «Una qüestió personal» no és simplement endinsar-se en una història; és sotmetre’s a una experiència desoladora, descarnada, que estripa la pell i exposa la ferida sense possibilitat de sutura. Bird, el seu protagonista, és un home a la vora de l’abisme.
«El coronel no tiene quien le escriba», Gabriel García Márquez
★★★★★★★★★★
Gabriel García Márquez logra en «El coronel no tiene quien le escriba» algo impresionante: con una historia aparentemente sencilla, nos sumerge en un mundo de espera, dignidad y resistencia.
«Un artista del mundo flotante», Kazuo Ishiguro
★★★★★★★★★☆
Entre recuerdos vagos y silencios incómodos, Ishiguro nos regala otra joya: la historia de un hombre que tal vez no aprendió nada, pero lo cuenta divinamente.
«Klara i el sol», Kazuo Ishiguro
★★★★★★★★★★
Què pot eixir malament d’un món tecnològic, nens modificats genèticament i robots empàtics? Exacte: tot. Si vols replantejar-te la humanitat des d’un circuit, aquesta és la teua. Ishiguro, el mestre de la tristesa amb educació. Però tranquil, que no ploraràs… massa.
«El soroll i la fúria», William Faulkner
★★★★★★★★★★
Hi ha llibres que un no llegeix, sinó que experimenta. «El soroll i la fúria» és un d’ells. És un remolí de paraules que no sempre s’entenen, però que colpegen amb força i fan mal tant emocionalment com físicament. Faulkner va fer un pas més enllà de la literatura i va destil·lar el temps, la memòria i la desesperació en tinta, i el va abocar sobre pàgines, cobrant vida amb cada frase llegida.
«Cañas al viento», Grazia Deledda
★★★★★★★★★☆
«Cañas al viento» es una de esas novelas que te atrapan con su melancolía y su belleza. Publicada en 1913, es una de las obras más conocidas de Grazia Deledda
Expecto Lectronum 