★★★★★★★★★★
Si crees que morir es trágico, es porque no has leído a Jon Fosse. En «Mañana y tarde», morirse es otra tarea más del día. Y extrañamente… preciosa.
Categoría: Premio Nobel
«Els Buddenbrook», Thomas Mann
★★★★★★★★★★
«Els Buddenbrook» ha sigut el primer llibre que he llegit de Thomas Mann, un autor al qual li tenia un respecte —fins i tot una certa por— per la seua fama de ser dens, difícil i exigent. Sempre m’havia semblat que les seues obres eren només per a lectors molt experts o pacients, aquells capaços de desxifrar pàgines carregades de reflexions filosòfiques i estructures complexes.
«Assaig sobre la ceguesa», José Saramago
★★★★★★★★★★
Un llibre alegre com una missa de difunts: Saramago ens regala una rondalla apocalíptica on la ceguesa és blanca, però la misèria humana és negra com el carbó. Una teràpia de xoc per a idealistes i un regal per als cínics.
«El llogaret», William Faulkner
★★★★★★★★★☆
Llegir «El llogaret» de William Faulkner és com endinsar-te en un pantà literari del sud dels Estats Units: calorós, espès, ple de mosquits en forma de frases subordinades i amb una sensació constant que estàs seguint el rastre d’alguna cosa que no saps ben bé què és… però que segurament fa olor de suor i oportunisme.
«Les intermitències de la mort», José Saramago
★★★★★★★★★☆
Quan la mort fa vaga, el caos arriba… però també l’humor negre, la crítica social i una reflexió que et deixa pensant si morir no era, en realitat, una idea força pràctica.
«El gegant enterrat», Kazuo Ishiguro
★★★★★★★★★☆
Una faula filosòfica amb boira i cavallers amb artrosi. No és fantasia, és Ishiguro. El gegant enterrat és com fer senderisme emocional amb dues persones grans que parlen poc però et fan plorar. Ei, però hi ha un drac… tot i que deprimit.
«Sobre los huesos de los muertos», Olga Tokarczuk
★★★★★★★☆☆☆
Una señora excéntrica, animales vengativos y un Nobel de Literatura que esperaba que me iluminara… pero me dejó con linterna de bolsillo. Un libro curioso, inteligente… entre lo brillante y lo que pudo ser. Un gusto, sí, pero con sabor a poco.
«Caín», José Saramago
★★★★★★★★☆☆
Caín mata el seu germà, discuteix amb Déu, i es passeja per l’Antic Testament amb la insolència d’algú que ha llegit el guió abans. Un viatge bíblic on el sentit comú és pecat mortal.
«No em deixis mai», Kazuo Ishiguro
★★★★★★★★★★
Pareix un llibre de ciència-ficció, però t’arranca l’ànima amb la calma britànica d’un te amb galetes. I sí, acabaràs plorant. Però en silenci i amb dignitat. I el pitjor? Que li dones les gràcies. Amb llàgrimes, però li les dones.
«Pálida luz en las colinas», Kazuo Ishiguro
★★★★★★★★☆☆
Ishiguro debuta con una novela llena de silencios, recuerdos y sutiles puñaladas emocionales. Si buscas respuestas claras, huye. Si te gusta sufrir con elegancia, adelante.
«El que resta del dia», Kazuo Ishiguro
★★★★★★★★★★
Un llibre on no passa (gairebé) res, però sents que t’ha remogut per dins com si t’hagueren passat un corró emocional per sobre. Tranquil·lament devastador. Com una punyalada amb guants de seda. I tu encara dius gràcies. Amb accent britànic. Una joia silenciosa.
«Cien años de soledad», Gabriel García Márquez
★★★★★★★★★★
Si alguna vez pensaste que tu familia era complicada, espera a conocer a los Buendía: cien años de locura, amores imposibles y un pelotón de fusilamiento que da inicio a todo. Pura alegría tropical.
Expecto Lectronum 