Proa | 2016 | 320 pàg.
#Narrativa #Espanya #1983

Fra Junoy o l’agonia dels sons, Jaume Cabré

La música amordaçada en un convent que fa olor a cera i repressió

I. Primera trobada amb Jaume Cabré (i potser no la més encertada)

He de començar confessant una cosa: aquest ha sigut el meu primer llibre de Jaume Cabré. I potser, només potser, no he triat el millor per iniciar-me amb ell. No és que «Fra Junoy o l’agonia dels sons» siga un mal llibre, no, ni de bon tros. Però el tema… ai, el tema! Frares, monges, retors, claustres, silencis pesats com tombes i un abat que sembla eixit d’un malson litúrgic. No és exactament el que em fa saltar del llit amb emoció. Ho sent, però a mi el tema religiós em tira una miqueta enrere.

Però mira, he decidit donar-li una altra oportunitat a Cabré abans de dictar sentència. Perquè sospite —i no ho dic només perquè ho diguen els entesos— que aquest home sap escriure. Ara bé, potser en un altre context que no incloga hàbits, misses i censura musical amb tuf d’encens ranci.

II. Trama: quan l’art fa nosa i la música és sospitosa

La història gira al voltant de fra Junoy, un jove monjo amb una sensibilitat especial per la música. El pobre home arriba a un monestir on la melodia no està precisament ben vista. De fet, tot el que traspue emoció, creativitat o un mínim de llibertat és rebutjat de manera automàtica. La música, en aquest ambient fosc i castrador, és vista com un perill, una temptació, una porta oberta al pecat o, pitjor encara, a pensar per un mateix.

El conflicte principal és, doncs, entre l’individu creador —fra Junoy, que només vol fer sonar el seu orgue i viure en pau amb les seues partitures— i la institució que vol controlar, silenciar i normalitzar fins a l’ànima del personal. Espòiler (a mitges): la repressió no sol acabar bé per als artistes, i aquest llibre no és una excepció.

III. Estructura narrativa: un laberint ben construït (però amb olor de sagristia)

Tot i que a primera vista pot semblar una història lineal sobre un frare amb passió per la música, la veritat és que la novel·la té una estructura força elaborada i treballada. No és d’aquells llibres que et porten de la mà: cal estar atent, perquè l’autor juga amb el punt de vista narratiu, amb salts temporals subtils i amb una veu irònica que es cola de tant en tant per donar una bufetada amb guant blanc.

El narrador —omniscient, però no neutral— sovint fa comentaris carregats de sarcasme o d’humor amarg, especialment quan descriu les absurditats del poder religiós o la rigidesa del sistema monàstic. Aquesta veu narrativa és una de les coses que m’han fet continuar, tot i el tema, perquè fa la sensació que Cabré també pateix una mica al costat del lector (i de fra Junoy) dins d’aquest claustre de repressió.

L’acció principal avança de manera progressiva, però amb un ritme deliberadament lent, pesat com els passos d’un frare vell pel claustre. No és una lectura àgil, però sí meticulosa. El conflicte —aquest xoc entre l’esperit lliure de Junoy i la institució que vol silenciar-lo— es va desplegant a poc a poc, com un adagi de Bach tocat amb por de despertar l’abat.

L’estructura està pensada per reforçar la claustrofòbia de l’entorn: espais tancats, silencis llargs, gestos mínims que diuen molt. Els capítols no tenen grans girs inesperats, però la tensió creix com una gota d’aigua que cau insistentment sobre el mateix punt. Al final, et quedes amb la sensació que més que llegir, has estat tancat al convent unes quantes setmanes, escoltant l’agonia d’un home que només volia fer sonar una melodia.

IV. Estil: Cabré no escriu, compon

Una cosa m’ha quedat clara: Jaume Cabré escriu com si estigués component una peça de música clàssica. La seua prosa és precisa, elegant, amb una mena de ritme intern que et fa sentir que cada paraula està posada exactament on toca. I això, per a algú com jo, que potser no ha connectat amb la història, és un motiu per a continuar llegint-lo. Perquè l’home sap el que fa, i això es nota a cada pàgina.

El llenguatge és ric, de vegades arcaïtzant (potser per ambientar-nos millor en la vida conventual), però mai rebuscat de manera gratuïta. Sembla que Cabré vol que l’experiència lectora siga també estètica. I mira, això s’agraeix.

V. Personatges i evolució psicològica: quan l’interior bull però a fora tot és silenci

Fra Junoy és un personatge introvertit, turmentat per les seues emocions i per la contradicció de viure en un lloc on allò que ell estima —la música— està literalment prohibit. La seua evolució és, més que una transformació, una resistència. És un personatge que lluita en silenci, amb la mirada baixa però el cor en flames. I això és precisament el que fa que ens commoga, encara que tot passe entre murs de pedra i normes estúpides.

L’abat, per altra banda, és el típic personatge que t’entrarien ganes de llançar-li una sabatilla. Representa la norma, l’ordre, la por disfressada de virtut. És tan antipàtic com creïble, i això fa que el conflicte siga més punyent. Hi ha altres personatges secundaris, com el jove Germà Bartomeu o el superior general, però estan més com a figures al voltant del nucli principal: la confrontació entre llibertat i autoritat.

VI. Premis i reconeixement

Tot i que «Fra Junoy o l’agonia dels sons» no és l’obra més llegida de Jaume Cabré, va ser tota una sensació literària en el seu moment, i no és d’estranyar: va recollir premis com si fora una estrella del rock… en versió monàstica. La novel·la va guanyar tres premis importants que confirmen que no estem parlant d’una obra menor:

• Premi Prudenci Bertrana (1983): un dels guardons més prestigiosos de la narrativa catalana, que premia anualment una novel·la inèdita escrita en català.
• Premi de la Crítica Serra d’Or (1985): atorgat per la revista Serra d’Or a les obres més destacades de la literatura catalana.
• Premi de la Crítica Catalana (1985): concedit per l’Associació Espanyola de Crítics Literaris a la millor obra publicada en català.

Així que sí, potser a mi no m’ha enamorat —encara estic recuperant-me del trauma claustral—, però la crítica especialitzada la va aplaudir de valent. I no sense motius: és una obra ambiciosa, complexa i molt ben escrita, que va consolidar Cabré com una de les veus literàries més importants del moment.

VII. Conclusió personal: no ha sigut amor a primera vista (però encara hi ha esperança)

Sincerament? Aquest llibre no m’ha acabat de fer el pes. No perquè estiga mal escrit (de fet, està molt ben escrit), sinó perquè el tema em fa bola. El món dels convents, dels silencis obligatoris, de la música criminalitzada i de les batalles espirituals sota una campana, no és exactament el meu ambient ideal.

Ara bé, no pense tancar-li la porta a Cabré. De fet, crec que el que toca ara és buscar un llibre amb una trama que no implique el cilici emocional d’un monestir. Provaré amb una de les seues obres grans abans de decidir si aquest autor i jo tenim futur o si només ha sigut una trobada breu, com un amor d’estiu amb massa sotanes pel mig.