Viena | Josep Maria | 2020 | 352 pàg. | 2 tomos
#Narrativa #Francia #1923

I de sobte vaig pensar que la veritable Gilberte, la veritable Albertine, potser fossin les que s’havien lliurat al primer instant amb la seva mirada: una davant de la bardissa de vellons i l’altra a la platja. I havia estat jo qui, en no haver sabut entendre-ho, en no haver-ho recobrat fins més tard a la meva memòria, després d’un lapse en què mitjançant les meves converses tot un interval de sentiment les havia fet témer mostrar-se tan franques com al primer minut, jo ho havia fet malbé tot amb la meva poca traça. Les havia «deixat escapar» més completament…

Albertine desapareguda, Marcel Proust

Un viatge al centre del dol: Proust en estat pur

I. Albertine se’n va, i jo quasi també

Llegir «Albertine desapareguda» ha estat una autèntica muntanya russa… emocional, intel·lectual i, sobretot, de resistència lectora. Aquesta part de «A la recerca del temps perdut», corresponent als volums XI i XII en l’edició de Viena Edicions, m’ha dut des de la desesperació més pura fins a l’entusiasme més viu. El volum XI, que és pràcticament un únic capítol etern (i no ho dic amb afecte), m’ha costat Déu i ajuda. Hi ha moments en què he estat literalment a punt de llençar el llibre per la finestra —i no perquè no siga bo, sinó perquè és d’una densitat psicològica i estilística que et fa qüestionar si realment tens el coeficient necessari per a continuar.

Però oh, sorpresa! El volum XII ha estat una altra cosa: més àgil, més clar (bé, dins dels estàndards proustians), i m’ha reconciliat amb l’obra. Tant, que he acabat aquesta part entusiasmat i he posat una nota molt alta… potser massa, perquè no reflecteix fidelment la tortura (volgudament refinada) del primer volum.

II. Argument i estructura: un dol que s’allarga més que una òpera de Wagner

La trama és senzilla en aparença: el narrador rep la notícia de la fugida d’Albertine —la seua parella, captiva/ostatge a sa casa des de fa volums— i, poc després, la notícia tràgica de la seua mort en un accident de cavall. Però ja sabem que amb Proust res és senzill. A partir d’ací, s’inicia un procés de dol que s’estén com una taca d’oli i que inclou records, sospites de lesbianisme (tema recurrent i obsessiu), cartes inventades, intents d’oblidar-la anant-se’n de viatge, i, finalment, una reconstrucció mental d’Albertine que diu més sobre el narrador que sobre ella.

Narrativament, aquesta part és una mena de laboratori psicològic en què Proust dissecciona l’ànima humana amb la paciència d’un cirurgià del segle XIX… sense anestèsia. El volum XI (aquell capítol interminable que m’ha fet suar) és com una introspecció hiperconcentrada: gelosia, necessitat de possessió, culpa, desig, mentida, i tot embolcallat per una sintaxi tan retorçada que et fa llegir cada frase dues vegades. O tres.

El volum XII, en canvi, reprén el fil amb més acció (parlant en termes proustians, és clar): viatges, retrobaments amb personatges antics, reflexions sobre l’efímer, el pas del temps, la bellesa que es corromp… Tot comença a apuntar cap a la gran conclusió de l’obra. És com si Proust ens diguera: «has sobreviscut al capítol anterior, et mereixes una mica d’oxigen».

III. Estil: frases que duren més que algunes relacions

Com deia, el volum XI és un únic capítol, una espècie de monòleg obsessiu del narrador, ple d’anàlisis psicològiques sobre Albertine, la seua absència i els fantasmes que li ballen al cap. És com si t’arrossegaren per un pantà emocional durant pàgines i pàgines. Hi ha moments en què tens ganes de cridar: «Prou, Marcel! Ja ho hem entés! L’estimaves, però també la controlaves, i no sabies què fer amb la teua vida!».

Però després ve el volum XII i tot canvia. El ritme és més àgil, el narrador comença a recuperar la perspectiva, apareixen nous personatges, reflexiona sobre la memòria i la creació artística, i s’obre la porta al final de l’obra. És com eixir d’un túnel i veure, per fi, un poc de llum. Un alleujament narratiu.

Proust no escriu, hipnotitza. El seu estil és inconfusible: frases llarguíssimes, subordinades dins de subordinades, matisos, digressions, frases que ocupen més d’una pàgina i metàfores que et deixen pensant si estàs llegint filosofia o literatura. Llegir-lo és com intentar agafar una anguila en una banyera: se t’escapa constantment. Però quan entres en el seu ritme, quan acceptes que el temps es dilueix i que cada record pot obrir deu pàgines d’anàlisi emocional, la lectura esdevé una experiència gairebé mística. Bé, si tens prou paciència.

En «Albertine desapareguda», aquest estil serveix per mostrar l’obsessió, la repetició mental, la inseguretat emocional. El narrador no pot deixar de pensar-hi, de revisar-ho tot, d’analitzar fins al detall més mínim. És, en el fons, un retrat d’una ment torturada per l’amor, la pèrdua i la necessitat de control.

IV. Personatges i evolució: un narrador atrapat pel seu propi laberint mental

El protagonista continua sent aquell narrador (sense nom, com sempre) que viu obsessionat amb Albertine. Però el que realment evoluciona és la seua percepció d’ella. Proust mostra com, un cop morta, Albertine es transforma en un mirall on el narrador projecta les seues pors, desitjos i culpes. L’amor esdevé un procés de reconstrucció mental que té molt poc a veure amb la realitat.

La seua obsessió per saber si Albertine el va enganyar amb dones (sí, estem parlant de gelosia homòfoba amb tocs detectivescos) esdevé el centre de tot el relat. El narrador interroga amics, recorda converses, investiga detalls amb una meticulositat digna d’un inspector de Scotland Yard. I tot això per arribar a la conclusió més proustiana possible: mai sabrà la veritat del tot. I potser no importa.

Albertine, que en vida era un personatge una mica difús i silenciós, esdevé més poderosa en l’absència. És un record, una idea, una invenció… i comença a desaparèixer també del cor del narrador, com un perfum que es va esvaint. Aquest procés de desafecció és un dels punts forts de l’obra.

V. Temes: amor, pèrdua, gelosia… i el pas del temps, com sempre

«Albertine desapareguda» gira, com tota l’obra, al voltant del temps, la memòria, i l’amor obsessiu. Però ací, el dol és el centre. No és només la pèrdua d’Albertine, sinó la pèrdua del desig, de la joventut, de la il·lusió de poder retenir algú. I sobretot, el naixement de la vocació artística, com si el dolor fos el fertilitzant de la literatura.

També hi ha una crítica punyent a la possessió disfressada d’afecte, i un retrat incisiu de la hipocresia social. Proust no deixa cap racó de l’ànima sense explorar. A vegades, fins i tot massa.

VI. Conclusió personal: he patit, he gaudit, i ara no puc deixar de recomanar-la

Si haguera de resumir la meua experiència amb «Albertine desapareguda», diria això: El volum XI m’ha fet patir com si estiguera encadenat a una cadira escoltant totes les notes de veu que mai has volgut rebre d’una exparella obsessiva. Per a qui estiga llegint «A la recerca del temps perdut»: no abandoneu en aquesta etapa. Encara que tingueu ganes de desaparèixer com Albertine, us promet que rere la boira, hi ha llum. Perquè al volum XII m’ha reconciliat amb tot, m’ha fet entendre el sentit d’aquest patiment i m’ha deixat amb ganes de llegir el final de la saga.

Així que, tot i les dificultats, recomane llegir-la. Amb paciència, amb una llibreta per prendre apunts, i amb moltes tasses de café. És una obra exigent, sí, però també bellíssima. Una exploració del cor humà com poques vegades s’ha fet.