Anagrama | 2023 | 192 pàg.
#Narrativa #Espanya #2023

… un pla A és un pla B en potència i per si de cas, mentre esperem trobar algú que ens agradi més, cosa que demostra que la vida no és tant una qüestió d’ordre com de qualitat. I de mentir, de mentir molt bé a l’entorn social. De fer creure a tothom que són prioritat.

Consum preferent, Andrea Genovart

Una lectura que m’ha deixat entre el vòmit i la lucidesa, literalment

I. El veredicte previ (no ho tinc clar)

He llegit «Consum preferent» i encara no sé si m’ha agradat o no. I això no és una crítica ni un elogi: és una constatació. Li he posat un 7 sobre 10, però diguem que està més a prop del 6 que no del 8. És com aquella cita que et fa dubtar si ha sigut un desastre o una experiència mística que no has sabut interpretar. Així és aquest llibre.

També s’ha de dir que potser el llibre no ho tenia fàcil des del principi. Venia de llegir a Elizabeth Jane Howard, una de les meues autores preferides —la reina de la narrativa elegant, suau com una infusió de camamilla amb whisky caríssim— i clar, després d’això, entrar de cap en una novel·la que comença literalment amb un vòmit… doncs diguem que el contrast va ser fortet. Difícil competir amb l’estil de Howard, que fa que fins i tot les discussions familiars més tenses sonen com una simfonia britànica en to menor.

Per això, no sé si la meua valoració de «Consum preferent» està afectada pel xoc narratiu o si realment el llibre juga a provocar aquesta incomoditat. En qualsevol cas, vaig continuar llegint. Amb una mica de nàusea i molta curiositat.

II. L’argument, si se’n pot dir així

La protagonista és una jove que treballa com a dissenyadora gràfica, però que va estudiar filosofia, viu amb una amiga que només menja coses «bones per a la flora intestinal» i sobreviu entre amants esporàdics, relacions disfuncionals i reflexions existencials. És una veu crítica, lúcida, cínica i bastant farta de tot, que retrata el món amb el filtre de la desesperança… i un toc d’humor negríssim que, de tant en tant, et fa riure (o et fa riure per no plorar).

La trama? Bé, més que una trama, és una successió d’escenes, pensaments i vòmits. Literalment. La protagonista vomita molt. Però molt. Hi ha una descripció gairebé poètica dels seus vòmits, tan acurada que vaig començar a tenir nàusees jo també.

III. L’estil: entre el tweet i el manifest existencialista

El que més em va cridar l’atenció a l’inici és l’estil. Té una veu molt potent, molt pròpia, amb frases curtes, afilades, com bales de sarcasme. Però a mesura que anava avançant, vaig començar a tenir la sensació d’estar llegint un fil de Twitter molt llarg, amb aquell to que tots coneixem: tot està malament, el món és una merda, vosaltres sou lo pitjor i jo també però de manera més conscient i irònica.

Això pot funcionar molt bé durant un parell de pàgines. Però quasi 200 pàgines després, qualsevol es cansa. I ací entra un altre problema: l’abús de les repeticions. Hi ha idees molt interessants —sobre el feminisme, la solitud, la precarietat emocional— però sovint es repeteixen, com si l’autora volguera subratllar-les amb fluorescent. «Mira’m: això és un concepte clau!». I al final, li perds una mica el respecte al fluorescent.

IV. Temes: el que ens dol

La novel·la tracta temes molt actuals i pertinents: la insatisfacció crònica, la soledat urbana, les relacions líquides (amb més expectatives que afectes), el feminisme esgotat per la mercantilització, el capitalisme emocional, la recerca d’una identitat pròpia enmig del caos… tot això narrat amb un estil que oscil·la entre el diari íntim i el pamflet lúdic.

Hi ha moments realment lúcids. Algunes observacions són genials, d’aquelles que fan mal de tan certes. Però el problema és que, en voler-ho dir tot, de vegades no diu res que no haguem sentit ja: en un tweet, en un podcast amb pretensions o en una conversa a la barra d’un bar ja amb la cinquena cervesa. Sí, això és: aquest llibre destil·la filosofia de matinada, de borratxo pesat o de cunyat intens al sopar de Nadal.

V. Personatges: el món com a excusa per parlar de mi

La protagonista és la veu absoluta de la novel·la. No hi ha gaire espai per a altres personatges, que apareixen més com a funcions dramàtiques que com a éssers humans reals. Això no és necessàriament dolent: tot està vist des de la seua perspectiva, deformada pel cansament vital i l’humor corrosiu. Ara bé, això fa que l’evolució psicològica siga més aviat plana: el monòleg intern no canvia gaire de principi a fi. Potser perquè en el fons no vol canviar res, només constatar-ho amb estil.

VI. Estructura: el caos com a forma de vida

No hi ha una estructura clàssica de plantejament-nus-desenllaç. És més aviat una narració fragmentària, feta de moments, escenes, idees, retalls de vida urbana. En part funciona, perquè reflecteix bé l’estat mental de la protagonista: dispersió, esgotament, lucidesa intermitent. Però també fa que, com a lector, tingues la sensació d’estar caminant en cercles. Amb ressaca.

VII. Una novel·la premiada (sí, premiada: el jurat també estava despert)

«Consum preferent» va guanyar el Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2023, que no és poca cosa. És un premi seriós, amb prestigi, i que normalment no es dona a qualsevol que passe per allí amb una història mig escrita i un cafè a la mà. Això vol dir que el jurat hi va veure alguna cosa: una veu potent, un discurs actual, una capacitat d’incomodar que no s’ensenya a cap màster de narrativa.

Ara bé, també sabem que de vegades els jurats tenen el dia revolucionari, o que porten una temporadeta llegint novel·les massa polides i busquen alguna cosa més… digestiva? Bé, no exactament. Més aviat el contrari.

VIII. Conclusió: entre la nàusea i l’admiració

«Consum preferent» m’ha fet pensar, m’ha incomodat, m’ha fet riure (a voltes), m’ha marejat (literal i metafòricament) i m’ha deixat amb la sensació que és una obra interessant… però també irregular. Té moments brillants i moments en què voldries cridar «ja n’hi ha prou!» com si estigueres al Twitter un diumenge a la nit.

Recomanaria llegir-la? Sí, però amb les expectatives ajustades i l’estómac fort.