LaButxaca | Joan Fuster | 2009 | 252 pàg.
#Narrativa #Francia #1947

Perquè ell sabia el que la multitud joiosa ignorava i que es pot llegir en els llibres: que el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, que pot estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, que s’espera pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als paperots, i que, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir en una ciutat feliç.

La pesta, Albert Camus

Si alguna vegada t’has tornat boig i has pensat «estic avorrit, m’agradaria llegir sobre una epidèmia devastadora plena de dolor, reflexions filosòfiques i cap esperança aparent», «La pesta» és el vostre llibre. Albert Camus —filòsof, escriptor, periodista i expert a fer-nos sentir incòmodes amb la vida— ens regala ací una novel·la escrita en plena ressaca de la Segona Guerra Mundial, amb una plaga que no és només una plaga, sinó una metàfora d’allò que fa pudor… el feixisme, vaja.

Però no vos preocupeu: entre tanta desgràcia, Camus encara té temps per deixar-nos frases memorables, pensaments profunds i personatges que intenten, com poden, donar-li sentit a tot plegat. Espòiler: no ho aconsegueixen, però quina lluita més bonica.

La trama: més que rates mortes

Tot comença quan, de sobte, els habitants d’Orà comencen a trobar… rates mortes. Moltes. Tantes, que fins i tot el conserge del bloc més despistat sospita que alguna cosa no va bé. I efectivament, no va gens bé. Una pesta (de veritat, una pesta bubònica) esclata i l’Ajuntament, com sempre, reacciona tard. I la ciutat, tancada a pany i forrellat, es converteix en un gran experiment social: què passa quan les persones són obligades a conviure amb la mort… sense poder escapar, ni estimar, ni fer plans?

Ací entra el narrador (sorpresa: és el doctor Rieux, però no ho sabrem fins al final com si estiguérem llegint una novel·la policíaca escrita per un metge estoic). Amb una narració aparentment objectiva, però plena de detalls humans, Rieux ens guia per aquest malson col·lectiu com si diguera: «Tranquils, que açò també passarà… o no».

Estructura i estil: entre la crònica i el maldecap existencial

L’obra està dividida en cinc parts, com si Camus haguera volgut seguir l’esquema d’una tragèdia clàssica però amb una plaga i sense catarsi. El ritme és lent, però no perquè siga avorrit, sinó perquè cada escena pesa, com si una mà invisible et clavara una espècie de melancolia amarga dins dels ossos.

L’estil és sobri, clar i filosòfic. Camus no va de floritures. Però de tant en tant et deixa una frase que et trenca l’ànima i et fa parar per respirar. Per exemple, aquesta reflexió brutal:

La plaga no és feta a la mesura de l’home, i per tant ens diem que la plaga és irreal, que és un mal somni que passarà.

Però no passa. I la ciutat ho ha d’aguantar tot: la malaltia, la por, la soledat… i les frases profundes.

Els personatges: supervivents i resistents morals

Rieux, el metge estoic i moral, no vol ser un heroi, però no pot evitar actuar com si ho fora. És el retrat perfecte de l’home absurd: sap que no guanyarà, però igualment lluita.

Tarrou, l’exrevolucionari amb consciència pesada, escriu un diari i reflexiona moltíssim sobre la decència. És el típic amic que et convida a un cafè i et fa qüestionar tota la teua vida.

Rambert, el periodista parisenc que només vol escapar per retrobar-se amb la seua xicota, acaba quedant-se per lluitar. Evolució 10/10: de l’amor egoista a la solidaritat universal.

Grand, l’escrivent obsessiu amb la frase perfecta, representa la mediocritat tendra, l’home gris que intenta, com pot, ser útil. És tan entranyable que li ho perdones tot.

I després hi ha Cottard, l’únic que gaudeix de la pesta, perquè el món per fi està tan malament com ell. Amb ell, Camus ens diu: «no tot el món vol que el món millore».

Temes: quan l’amor no té futur

Camus ens parla de tot: la mort, l’amor, el dolor, el compromís moral, l’absurd de l’existència… però sense fer-se el pesat. Toca l’existencialisme sense caure en la pedanteria.

Un dels temes centrals és l’absurd, eixa sensació que el món no té sentit, però que igualment hem de viure-hi. També destaca la solidaritat: no és una qüestió de fe ni d’ideologia, sinó una necessitat humana. Com diu Rieux, actuar és simplement «una qüestió de decència».

I l’amor? Uf. L’amor en temps de pesta no funciona:

…la pesta havia arrencat a tothom la possibilitat de l’amor i fins i tot de l’amistat. Perquè l’amor demana una mica de futur, i per a nosaltres no hi havia sinó instants.

És dur. Però real. Camus t’agafa el cor i te’l deixa en quarantena

La metàfora: més que una malaltia, un feixisme

Tot açò de la pesta no és només literal. Camus va escriure la novel·la pensant en l’ocupació nazi de França. La plaga és el totalitarisme que arriba, que ningú espera, i que destrueix tot rastre de normalitat.

Hi ha hagut al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes atrapen la gent sempre igualment desprevinguda.

Aquesta frase ho diu tot. Camus ens sacseja i ens diu: «espavileu, que les desgràcies no avisen».

Conclusió: una vacuna contra la indiferència

Llegir «La pesta» no et deixarà indiferent. És una novel·la incòmoda, trista i, alhora, bellíssima. No et dona respostes fàcils, però sí que et recorda que, davant l’absurd i el mal, només ens queda una cosa: actuar amb decència.

Una lectura que és com un bon cafè negre: amarg, intens i necessari. Especialment si, com nosaltres, vivim en un món on les plagues —literalment i metafòricament— sempre poden tornar.