Edicions 62 | Marta Pera | 2007 | 216 pàg.
#Narrativa #RegneUnit #2007

Tots sabem que quan es conta, i es torna a contar, un esdeveniment, o una sèrie d’esdeveniments, hi haurà tants relats com narradors. Un esdeveniment s’ha de registrar. Aleshores s’ha de decidir, per part de qui es dediqui a la tasca, quina versió, per damunt d’una altra, s’ha de confiar a la memòria. El relat s’ha de repetir moltes vegades —i és ben divertit imaginar-se com havien de ser, sovint, d’antipàtics, o si més no, discutits—. Quina versió dels esdeveniments es confiarà a la memòria per part de les Memòries? De manera que, finalment, la narració, la història, s’acaba en el punt on ningú vol discutir activament.

La Clivella, Doris Lessing

Hi ha llibres que et fan riure, d’altres que et fan pensar, i després hi ha «La Clivella» de Doris Lessing, que et fa exclamar: «Però què dimonis estic llegint?». I en acabat continues llegint perquè, de sobte, et trobes davant d’una novel·la que no saps ben bé si és ciència-ficció, mite fundacional, crítica social o una barreja esbojarrada de tot plegat. I t’hi enganxes, perquè això és Doris Lessing: una autora que no només escriu llibres, sinó que et planta davant un mirall còsmic on veus reflectit el ridícul i la grandesa de l’espècie humana —i això sense ni tan sols mencionar els genitals.

Argument: d’on surten els homes?

«La Clivella» arrenca amb una pregunta existencial: què passaria si, en un temps molt, molt llunyà, les dones hagueren estat les úniques habitants del món? I si els homes foren una mena de mutació estranya, una anomalia genètica que trenca l’harmonia uterina d’una societat on tot gira al voltant de la reproducció i la passivitat?

Doncs bé, això és precisament el punt de partida de la novel·la. Les Clivelles (sí, el nom ja apunta maneres) són una espècie de dones ancestrals, vagament semblants a foques hippies, que viuen a la vora del mar, parint sense homes i comunicant-se telepàticament, mentre es banyen en aigües màgiques i adoren la Lluna. I així, tranquil·les, connectades amb la natura i amb una mica de sobredosi de misticisme uterí, passen generacions… fins que una d’elles pare un nen. Un mascle. Horror! Confusió! Crisi existencial!

Els homes, batejats com «Monstres» per les Clivelles, són rebutjats, exiliats i considerats una aberració. Però clar, com que els homes resulten ser bastant útils per a coses com encendre foc, caçar i fer soroll, aviat es veu que aquesta separació radical no serà sostenible. A partir d’aquí comença una convivència forçada, plena de conflictes, desconfiança i atracció mútua (i una pila de traumes fundacionals que podrien omplir un congrés de psicòlegs).

Estructura i estil: Lessing et mira des del cel i et diu «pensa una mica, carallot»

Lessing no ens explica aquesta història com si fos una crònica directa. Ho fa a través d’un narrador peculiar: un historiador romà, mascle i amb totes les contradiccions del món, que intenta reconstruir aquesta història perduda mitjançant cròniques, llegendes, i una mica d’invenció pròpia (perquè, sincerament, la documentació prehistòrica no és gaire abundant). Aquest recurs li serveix a Lessing per a introduir una capa de distanciament irònic i reflexiu: és una història contada des de la mirada masculina, sobre dones que no necessitaven homes… fins que resulta que sí.

L’estil és deliberadament arcaic, amb un to de llegenda oral, però de tant en tant es cola una ironia fina que et fa somriure mentre t’has de gratar el cap. No hi ha grans diàlegs ni escenes d’acció trepidant. Tot avança a poc a poc, amb un ritme gairebé geològic, però hi ha una mena de fascinació que no et deixa parar: la sensació que estàs llegint una cosa molt estranya però, a la vegada, profundament reveladora.

Temes: qui mana aquí? I per què?

Els temes que tracta Lessing són d’aquells que fan tremolar les columnes del pensament modern: el gènere, el poder, el sexe, la reproducció, la por a l’altre i la construcció del relat històric. Amb la seua habitual audàcia, planteja la hipòtesi que les diferències entre homes i dones no només són culturals, sinó també còsmiques, quasi metafísiques. I alhora ho qüestiona tot. Hi ha moments que et sembla que diu «els homes són uns bàrbars», i al cap de dues pàgines penses «ai, però les Clivelles també són un desastre emocional». Ningú se’n salva, i aquesta és una de les gràcies del llibre.

També hi ha una crítica constant a la manera com es construeix la història: qui escriu el relat, quina veu domina i què queda exclòs. El narrador mateix admet que potser tot això és una fabulació, una metàfora, un somni. I tu, lector o lectora, et quedes pensant: potser també ho és la nostra història oficial?

Personatges i evolució psicològica

Els personatges no són individuals en el sentit clàssic. Són arquetips, representacions col·lectives: les Clivelles com a grup, els Monstres com a grup, i algun individu que comença a destacar quan els dos mons entren en contacte. La psicologia no és detallada, però sí simbòlica. El que evoluciona no són tant les persones com les idees: el concepte de maternitat, el desig, la por, la identitat.

Hi ha un moment especialment interessant quan algunes Clivelles, empeses per la curiositat o l’atracció, decideixen trair el seu grup i viure amb els Monstres. Aquest gest trenca les estructures socials i dona lloc a una nova mena de societat, híbrida i caòtica, però potser més humana.

En conclusió: llegiu-la, estimeu-la, odieu-la… però no sigueu indiferents

«La Clivella» no és una lectura lleugera. És un llibre desconcertant, provocador, que t’obliga a replantejar moltes idees que donem per suposades. I ho fa amb un humor sec, amb ironia elegant, i amb una lucidesa incòmoda. No tothom l’estimarà —potser ni tan sols t’agradarà del tot—, però segur que no te la trauràs del cap.

És com aquella tieta rara que et diu veritats incòmodes durant el dinar de Nadal: potser no l’entens, potser et fa vergonya… però saps que, al fons, té raó.