Proa | Francesc Permanyer | 2015 | 256 pàg.
#Clàssic #Russia #1863

Però, bé… en arribar l’amor, s’han esvaït i ni tan sols m’ha dolgut perdre-les. Fins i tot se’m fa difícil entendre que hagi pogut ponderar amb tanta fermesa un estat anímic aïllat, fred i cerebral. L’arribada de la bellesa pura ha esmicolat aquesta obra faraònica i vital forjada en el meu interior. I no m’ha sabut pas greu la seva desaparició! L’abnegació és una ximpleria, una bestiesa. És una actitud d’orgull per refugiar-nos d’una vida merescudament dissortada, per deseixir-nos de l’enveja envers la felicitat aliena. A què treu cap, viure per als altres i fer el bé? Dins la meva ànima no s’hi nodreixen sinó l’amor que jo pugui sentir per a si mateix i el desig únic d’estimar-la i viure al seu costat, viure la seva vida.

Els cosacs, Lev Tolstoi

Tolstoi va escriure «Els cosacs» quan encara no era el Tolstoi dels llibres grossos, les barbes èpiques i els dilemes morals sobre si s’havia de menjar carn o no. Era jove, amb ganes de dir coses profundes i, a la vegada, d’explicar històries que s’allunyaren dels salons carregats de perfum i hipocresia de la noblesa russa. I això és exactament el que trobem en aquesta novel·la curta: un noble que fuig del soroll de la ciutat per perdre’s (literalment i espiritualment) al Caucas.

El protagonista és Dimitri Olenin, un jove de vint-i-quatre anys amb diners, inquietuds i una crisi de sentit de manual. No vol estudiar, no vol casar-se, no vol fer el que li toca. En comptes d’això, decideix allistar-se i anar-se’n a un poblet remot ple de cosacs, on espera trobar una vida més «autèntica». Malauradament per a ell, la naturalesa és espectacular, els cavalls galopen amb estil i la gent viu amb una llibertat que ell enveja… però ni així deixa de ser ell: un rus carregat de complexos, ideals, dubtes i un egocentrisme que ni Voltaire amb ressaca.

Paisatges, pensaments i moltes contradiccions

Un dels punts forts de la novel·la és l’estil. Tolstoi escriu amb una sensibilitat poètica admirable, capaç de convertir una posta de sol o el silenci d’un camp en metàfores poderoses sobre l’ànima humana. Però darrere de cada imatge bonica, hi ha una sacsejada. I la veritat, el llibre et sacseja més del que sembla.

Olenin arriba amb ganes de convertir-se en un home nou. Reflexiona sobre tot: sobre l’amor, la joventut, la llibertat, el sentit de viure. En un dels seus moments més lúcids (o més teatrals, segons com ho mires), diu:

Sovint reflexionava en què podria esmerçar aquella força, pròpia de la jovenesa, de què tots solem gaudir tan sols una vegada a la vida: en les arts, en la ciència, a estimar una dona o, potser, en qualsevol altra activitat de caràcter pràctic? Aquestes elucubracions no tenien res a veure amb la força intel·lectual ni amb la força dels sentiments o dels coneixements que hagués adquirit, sinó amb aquell ímpetu que mai més no es torna a repetir; amb aquella autoritat que ens és atorgada un sol cop a la vida per poder fer de nosaltres mateixos, de la forma que més ens escaigui, allò que vulguem, i convertir el món en allò que ens sigui més grat.

I tu penses: molt bé, Dimitri, ara aprofita-ho. Però ell el que fa és emborratxar-se amb Eroixka, caçar senglars i obsessionar-se amb Marianka, una jove cosaca que el tolera amb la mateixa passió que un gat tolera un bany.

Amor, però d’eixe complicat

L’amor a «Els cosacs» no és dolç. És un desastre. Olenin es pensa que estima Marianka, però el lector ―i fins i tot ell mateix, en els seus moments de lucidesa― sap que no. La desitja. La idealitza. La converteix en símbol d’una vida que voldria viure però que no entén. I Tolstoi ho fa evident quan el fa dubtar així:

Vols dir que podré estimar una dona que mai arribarà a entendre els meus interessos vitals? És possible estimar una dona únicament per la seva bellesa, com si fos una estàtua?

Bravo, Dimitri. Has descobert que les dones tenen personalitat i no són només florers. Un pas endavant… però encara te’n queden cent.

L’evolució del protagonista (o el seu naufragi)

Més que un heroi que creix, Olenin és un home que es desfà. No perquè li passe res tràgic, sinó perquè descobreix que la vida que s’havia imaginat tampoc és per a ell. I ací és on Tolstoi brilla amb la seua ironia fina i gairebé compassiva: ens mostra un home que busca la veritat fora de si mateix, i es troba amb l’evidència que la veritat ―si existeix― no és còmoda, ni bucòlica, ni heroica.

En un moment que resumeix perfectament aquesta tragèdia silenciosa, Tolstoi ens diu:

Un home no sol mostrar-se mai tan egoista com quan es troba en un moment d’exaltació d’esperit, afigurant-se que en aquell precís instant no pot haver-hi al món res de més sublim i suggestiu que ell mateix.

I així, Olenin, que s’imaginava vivint lliure com un cosac, acaba sent només un altre rus desconcertat tornant cap a casa amb la cua entre les cames.

Els temes: amor, identitat i el fracàs de l’autenticitat impostada

A banda del drama romàntic i les baralles interiors, «Els cosacs» planteja qüestions molt actuals: qui som quan ens traiem les màscares socials? Podem estimar algú que viu i pensa d’una forma radicalment diferent? Fins a quin punt és realista voler viure una vida «autèntica» si no estem disposats a deixar enrere les nostres comoditats i prejudicis?

Olenin se’n va al Caucas pensant que allà podrà «convertir el món en allò que ens sigui més grat», com diu en un dels seus moments de grandiloqüència juvenil. Però la realitat és tossuda: no tot gira al voltant seu, i l’autenticitat no s’adquireix amb un viatge exòtic ni amb discursos inspiradors davant del riu.

Una lectura per als qui no busquen respostes fàcils

«Els cosacs» no és un llibre de guerra, ni una història d’amor, ni tampoc una crònica etnogràfica (encara que té una mica de tot). És un retrat subtil, irònic i brillant d’algú que es pensa que pot reinventar-se només canviant d’escenari. És com si Tolstoi diguera: pots marxar tan lluny com vulgues, però si no et canvies tu, no canvies res.

Així que, si tens ganes d’una lectura que et faça riure amb la desgràcia aliena, pensar en les pròpies contradiccions i agafar afecte a un personatge que no saps si és entranyable o un pesat de manual… «Els cosacs» és per a tu. I si no, almenys et quedaràs amb unes quantes frases per quedar bé en un sopar. O per subratllar-les mentre mires per la finestra fingint que entens la vida.