Club Editor | Joan Ferrarons | 2019 | 448 pàg.
#Narrativa #ReoúblicaTxeca #1926

… si no haguéssiu sabut que era un castell, l’hauríeu pres per una ciutat petita. K. només hi veia una torre, però no sabia dir si pertanyia a una casa o a una església. Estols de cornelles hi volaven al voltant.

El castell, Franz Kafka

Començaré amb una confessió que, ho sé, pot sonar a heretgia literària: no m’ha agradat «El castell» de Kafka. I sí, em sap greu. Em pesa a l’ànima de lector, com quan et recomanen amb vehemència aquell restaurant caríssim, d’estrella Michelin, i després el plat estrella fa gust de sopa de mitjó. Perquè sé —ho sé— que «El castell» és una de les novel·les més reverenciades del segle XX, i que Franz Kafka és un tòtem indiscutible de la literatura universal, aquell escriptor que molts citen amb devoció, encara que dubte que tothom ho llegisca amb gust.

Jo ho he intentat. Ho jure. He llegit «El castell», «El procés», i diversos dels seus relats («La metamorfosi» amb Gregor Samsa convertit en bestiola… això sí, em va agradar més). Però després d’aquesta incursió final, ho puc dir sense cap remordiment: Kafka no és per a mi. I, en especial, «El castell» ha estat una experiència tan densa, enrevessada i exasperant com intentar muntar un moble d’IKEA sense manual, en rus i amb peces que en falten.

Anem per parts: la trama.

Un tipus anomenat K. arriba a un poble perdut on se suposa que treballarà com a agrimensor per al castell, una mena de centre de poder burocràtic que ho controla tot des del cim d’un turó (literalment i simbòlicament). Però —sorpresa!— ningú sembla tenir molt clar per què hi és, ni qui li ha cridat, ni què fa un agrimensor en ple hivern en un lloc on tot ja està mesurat… excepte, potser, el nivell d’absurd administratiu. Des d’aquell moment, K. s’enreda en un embull interminable de malentesos, retards, evasions, funcionaris invisibles i un munt de personatges que entren i surten sense que semble importar gaire. Tot per intentar arribar al castell, lloc on mai arriba (espòiler que no és espòiler perquè es veu vindre des del capítol dos).

L’estructura narrativa és un altre capítol a part. O més aviat, els capítols, perquè el manuscrit va quedar inconclús i, per si no n’hi hagués prou, no està acabada. Sí, Kafka va morir abans d’acabar-ho i, en lloc de què algú amb criteri digués «d’acord, això no està acabat, ho guardem com a curiositat literària», ho van publicar així, en cru, amb les seues repeticions, les seues anades i vingudes, els seus paràgrafs que semblen copiats i enganxats com si algú hagués fet CTRL+C i CTRL+V per error. Hi ha frases que s’estiren com a xiclet, situacions que es repeteixen fins al cansament, diàlegs que semblen bucles temporals. De vegades em preguntava si no llegia el mateix capítol per tercera vegada.

L’estil de Kafka? Totalment kafkià, per descomptat. Si fins i tot han convertit el seu cognom en un adjectiu (i no precisament per fer-nos riure). Vull dir, que el seu estil és absolutament asfixiant. Kafka no escrivia novel·les; creava sinònims de frustració. Tenia aquest talent inqüestionable per convertir el quotidià en malson i l’absurd en norma. I això està molt bé, de veritat. Però després de 300 pàgines de portes tancades, funcionaris que no responen, vilatans que parlen però no diuen res, i relacions humanes que semblen negociacions diplomàtiques entre planetes diferents… el meu cap em demanava, per favor, una aspirina literària.

Els personatges… bé, més que personatges semblen ombres amb noms. K., el protagonista, és un misteri en si mateix: de vegades rebel, de vegades resignat, sempre perdut, com si hagués caigut en un tauler d’escacs on no hi ha regles clares. Les figures secundàries, com Frieda (la seua xicota sobtada, o alguna cosa així), els assistents, els vilatans, tots semblen més símbols que persones. I encara que això pot ser molt profund, també cansa quan cerques una mica d’humanitat o un arc d’evolució psicològica, i només trobes un ressò de frustració. K. no evoluciona, només es desgasta.

Ara, els temes: alienació, burocràcia opressiva, el sense sentit del poder, la impotència de l’individu davant de sistemes incomprensibles. Meravellós, sí. Idees enormes, importantíssimes. Però ja les havia entès als primers capítols. No necessitava que me les recordés 40 vegades més. Kafka sembla tan entestat a fer-te sentir com el protagonista —perdut, desorientat, esgotat— que oblida que el lector també té dret a una mica d’aire.

I saben què? Potser aquesta és la seua genialitat: que aconsegueix traslladar-te a aquest món hermètic, tancat, on res no es resol i tot és frustració. Però una cosa és reconèixer el mestratge i una altra és gaudir-ne. I jo, amb tot el respecte i la humilitat possibles, he d’admetre que no n’he gaudit. Encara més: ha estat una lectura esgotadora, repetitiva i, en molts moments, exasperant.

En resum, «El castell» és una obra que respecte profundament, però que no recomanaria a ningú que no tinga una tolerància gaire alta a la desesperació narrativa. Em sembla bé que hi haja llibres així. Fins i tot m’alegra que hi haja qui els adore. Però jo, sincerament, preferisc sortir dels laberints amb una mica més de llum. O almenys amb una sortida. Kafka, amb «El castell», et fica en un túnel sense fi, amb les parets plenes de formularis, i et diu: «Bona sort, lector. Això tot just comença».

I jo només hi puc respondre: «gràcies, Kafka. Però no. Amb una vegada ha estat suficient».