La Butxaca | Rosa Borràs | 2022 | 240 págs.
#Distopia #EstatsUnits #2007

Quina és la cosa més valenta que has fet mai?

L’home va fer una escopinada carregada de sang. Llevar-me aquest matí, va dir.

La carretera, Cormac McCarthy

Llegir «La carretera» de Cormac McCarthy és com decidir fer una excursió amb xancles per una serralada postapocalíptica: saps que et farà mal, però igualment hi vas. I quan hi entres, t’arrossegues per cada pàgina com els protagonistes per aquella carretera eterna, coberta de cendra i desesperança, preguntant-te per què t’ho estàs fent a tu mateix… fins que, en un moment donat, t’adones que no podries deixar el llibre ni que t’amenaçaren amb un caníbal amb ganivet.

La trama és aparentment senzilla: un pare i el seu fill recorren a peu un món devastat, cremat, gelat, silenciós. No hi ha noms, ni ubicacions concretes, ni gaire esperança. No hi ha ni gossos, ni gats, ni ocells. Només cendra, fam, fred, por i una llauna ocasional de fesols que val el seu pes en or. Els personatges són simplement «el pare» i «el fill» —i això no és perquè McCarthy siga gandul posant noms, sinó perquè aquesta absència reforça la universalitat i l’anonimat d’un món on la identitat individual ja no importa. L’únic que queda és sobreviure. O no.

Però no tot és misèria i foscor… bé, sí, ho és, però també hi ha un estrany tipus de bellesa. Entre la destrucció, McCarthy introdueix passatges d’una tendresa gairebé insuportable. La relació entre pare i fill —l’eix vertebrador del llibre— és tant fràgil com poderosa. Ells són «els que porten el foc», una expressió que es repeteix com una pregària, com un recordatori que encara queda una espurna d’humanitat en un món que s’ha oblidat del que significa ser humà. Quan el fill diu:

Si trenques les petites promeses, trencaràs les grans.

Ho fa no només com a lliçó moral, sinó com a intent desesperat de conservar una ètica enmig del caos.

Narrativament, McCarthy ens deixa ben clars els seus gustos: li fa al·lèrgia la puntuació tradicional. No esperes cometes ni massa comes; si busques diàlegs identificats, aquí et tocarà fer feina. Però lluny de ser un defecte, això genera un ritme poètic i hipnòtic, com si el relat fluís en una mena de murmuri constant, una veu apagada que t’acompanya com el vent que fueteja la carretera. És un llibre que es llegeix com es viu en aquell món: sense pauses, sense ornaments, sense descans.

Els temes que tracta la novel·la són tan greus que et deixen congelat més que la nevada eterna que cau sobre els personatges: la fi del món, la moral en temps de desesperació, la paternitat, el pes del record. Una frase com:

S’oblida allò que es vol recordar i es recorda allò que es vol oblidar.

Et pot fer parar de llegir i quedar-te mirant al buit amb un café fred a la mà, pensant en tot allò que tu també voldries oblidar. Però McCarthy no et deixa fugir:

El que t’entra al cap s’hi queda per sempre.

A mesura que avança la història, veiem com el pare es va consumint físicament i emocionalment. La seua obsessió per protegir el fill —fins a extrems malaltissos— el va allunyant de la pròpia vida. Reprimeix la ràbia, la por, la tristesa. En un moment, observa al seu fill dormint i pensa:

Es va mirar el rostre del nen, que dormia a la llum carabassa del foc. Les galtes magres tacades de negre. Va reprimir la ràbia. Era inútil. No creia que el nen aguantés gaire més el viatge. Encara que parés de nevar, la carretera seria intransitable. La neu queia xiuxiuejant en la quietud i les espurnes s’elevaven, perdien força i morien en la negror eterna.

Aquesta resignació, aquesta tristesa que no esclata, però que ho impregna tot, és la força emocional més poderosa del llibre.

I el xiquet? El xiquet és una meravella. Amb la seua innocència tossuda, és l’última reserva de compassió d’un món que ja no mereix el nom. Ell és qui pregunta si poden ajudar algú, qui vol compartir el menjar, qui plora pels desconeguts. És ell qui manté viu el foc. I no parlem en metàfora poètica —parlem literalment l’última esperança de tot plegat.

En definitiva, «La carretera» no és una lectura fàcil ni entretinguda en el sentit clàssic del terme. No et farà riure (excepte si tens un humor molt fosc), però et deixarà pensant, sentint i, potser, plorant una mica. És una obra que et despulla per dins, però després et dona una manta —petita, foradada i coberta de cendra, sí— però una manta d’humanitat, al cap i a la fi.

I quan acabes, segurament no sabràs si et sents alleujat o devastat. No obstant això, et quedarà clar una cosa: Cormac McCarthy no ha escrit només una novel·la sobre un món mort, sinó sobre com encara, en el més fosc dels paisatges, pot bategar una petita llum.

Així que si vols llegir «La carretera», prepara’t, t’espera un viatge dur. Però com ells, tu també acabaràs portant el foc.