Rosa dels vents | Mireia Alegre | 2015 | 384 pàg.
#Fantasia #RegneUnit #2014

I en Iarvi va comprendre que la Mort no s’inclina davant de cada persona que passa pel seu costat, ni estén un braç respectuosament per indicar el camí, ni pronuncia paraules profundes, ni obre cap pany. La clau que porta al pit mai no li és necessària, ja que l’Última Porta sempre és oberta. Hi fa passar els morts amb impaciència, sense tenir en compte el rang, la fama ni la qualitat. Té una fila per passar-hi que sempre es va allargant. Una processó cega, inesgotable.

Mig rei, Joe Abercrombie

Quan vaig començar «Mig rei», jo pensava: «Va, fantasia juvenil, açò serà quatre espasetes, alguna poció i tots cap a casa». Doncs no, amic lector, no. Joe Abercrombie, aquell senyor que en altres llibres et deixa amb l’ànima feta miquetes, ací abaixa un puntet el to… però tampoc tant perquè relaxes massa. Això seria massa fàcil, i si alguna cosa no és Abercrombie, és fàcil.

El protagonista, Iarvi és un príncep poc convencional: naix amb una mà deforme, cosa que en un món on el currículum per ser algú és «manejar l’espasa i destrossar cranis» li complica la vida un poquet. Ell, pobre, vol ser clergue, una mena de savi sacerdot i conseller amb bata i llibres (de moment no porta ulleres, però tot arribarà), però la vida li fot una clatellada i el fa rei així de sobte. I ell, clar, més perdut que un mussol de dia.

El punt fort de la novel·la, sense dubte, és la construcció del personatge d’Iarvi: un xic intel·ligent, astut, que no té ni la més petita pinta d’heroi, però que va creixent més que el llevat en una fornada. Passem de veure un jove insegur que dubta de tot (fins i tot si l’esmorzar li caurà bé) a un líder que sap prendre decisions difícils com qui talla bacallà. I tot això sense deixar d’arrossegar traumes, que clar, en aquest món no tens ni un minut de pau.

La prosa és àgil, les escenes tenen més tensió que un fil d’alta tensió i els girs argumentals… ai els girs. Quan creus que tot va encarrilat, Abercrombie et planta un gir argumental d’aquells de quedar-te mirant el llibre pensant: «No pot ser, aquest home està boig». Però tu continues, perquè és com una droga: vols saber més, encara que et deixen el cor en un puny.

Abercrombie combina aventura, venjança i un toc de cinisme (o un poal sencer, segons el capítol) per oferir una història que no només et fa gaudir, sinó que et fa pensar en coses serioses: el poder, la identitat, la superació personal… i, per què no, en si realment volem ser reis quan veurem la feinada que comporta. Això sí, tot embolicat amb frases d’aquelles que vols subratllar perquè penses: «Xe tu, Joe, quin caparró tens». Per exemple, la gran veritat universal:

—De les victòries glorioses sorgeixen grans cançons, Iarvi, però de les no tan glorioses també, un cop passen per les mans dels bards. En canvi, les derrotes glorioses sempre seran derrotes.

Toma ja. Quants polítics coneixen això i fan veure que no? O aquesta altra per a aquells dies que tens la por pujant-te’n per l’esquena:

«L’aliment de la por és la ignorància», solia dir la mare Gundring. «La mort de la por és el coneixement.»

I què me’n dius d’aquesta? Molt Abercrombie, molt la vida:

—Si una cosa m’ha ensenyat la vida és que no hi ha dolents. Només persones que fan el millor que poden.

És clar, alguns el millor que poden és fotre la resta, però això ja és una altra història.

En definitiva, «Mig rei» és com un bon estofat: ple d’ingredients potents, que et deixa satisfet però sempre amb ganes de repetir. És més lleugeret que altres obres de l’autor (no ens fa falta passar pel psicòleg després, com amb la saga «La Primera Llei»), però manté la seua qualitat literària i crea un món ric i immersiu. Una delícia per als fans de la fantasia que busquen alguna cosa més que espases i dracs. Paraula de lector.