Anagrama | Albert Torrescasana | 2015 | 192 pàg.
#Narrativa #RegneUnit #2014

Quan un tribunal es pronuncia sobre qualsevol qüestió relacionada amb […] l’educació i el desenvolupament d’un nen […] el benestar del menor ha de ser la consideració principal del tribunal en qüestió.

La llei del menor, Ian McEwan

Llegir «La llei del menor» d’Ian McEwan és com endinsar-se en un jardí britànic molt ben cuidat: tot sembla polit, ordenat, elegant… fins que hi poses el peu i t’adones que sota les fulles ben tallades hi ha un femer emocional de dimensions èpiques.

La protagonista, Fiona Maye, és una jutgessa especialitzada en dret familiar que passa més temps decidint el destí de xiquets i adolescents que arreglant les seues pròpies catàstrofes domèstiques. Té un marit que, de sobte, li solta que vol tenir una aventura perquè, clar, el matrimoni és molt bonic, però ja fa massa temps que no hi ha foc, si sabeu què vull dir. Fiona, que és d’aquelles persones que prefereixen solucionar els problemes dels altres abans que mirar-se al mirall, se centra en el cas d’un adolescent testimoni de Jehovà que rebutja una transfusió de sang, encara que això li coste la vida.

I ací és on McEwan fa màgia: converteix un tema que podria ser pur dramatisme judicial en un deliciós ball entre la raó, l’emoció, el deure i, perquè no dir-ho, una mica d’absurditat humana. Perquè sí, estimats lectors, darrere dels discursos solemnes i les togues negres hi ha un munt de contradiccions i moments hilarants. Com quan un advocat insistent pregunta al patòleg si està segur que el pacient era mort abans de començar l’autòpsia:

Un advocat molt insistent demana al patòleg si està del tot segur que el pacient era mort abans que comencés l’autòpsia. El patòleg li diu que n’està segur. Però, com en pot estar tan segur? Perquè el seu cervell, diu el patòleg, era dins d’un pot sobre la meva taula. Però, tot i així, diu l’advocat, no podria ser viu, encara, el pacient? Sí, diu el patòleg a tall de resposta, podria ser viu i no m’estranyaria que estigués exercint d’advocat.

McEwan no té pietat amb l’absurd del món legal.

Però més enllà de les ironies, hi ha reflexions profundes que colpegen. Com aquesta:

La sort decidia si aterraves al món amb totes les parts del cos ben formades i al lloc adequat, si naixies amb uns pares que t’estimessin, que no fossin cruels, o si esquivaves, per circumstàncies geogràfiques o socials, la guerra o la pobresa.

Un copet amable al muscle del lector per recordar-nos que som el resultat d’una loteria existencial i que ser honrats potser no és només una qüestió de voluntat.

La novel·la també reflexiona sobre la importància de les xarxes socials (no, no parlem d’Instagram, tranquil·litat):

El benestar era una qüestió social. L’enredada xarxa de les relacions d’un menor amb la família i els amics n’era l’ingredient primordial. No hi ha cap nen que sigui una illa.

I això és cert: cap persona viu aïllada, i els vincles amb els altres són crucials per a la nostra salut mental.

El que més m’ha fascinat és com McEwan juga amb el concepte del deure professional versus el desordre personal. Fiona, que és brillant al jutjat, és absolutament incapaç de gestionar el seu marit i les seues pròpies emocions. Hi ha una mena d’ironia tràgica —i a la vegada còmica— en veure com algú tan competent pot ser tant… desastrós fora de l’oficina.

Ah, i no oblidem la crítica finíssima al pensament de les sectes religioses:

Resulta que Satanàs és increïblement sofisticat. Fica al cap de la gent una idea poca-solta com aquesta dels… abusos satànics, era, oi?…, i llavors se les enginya perquè la desmenteixin, per tal que tothom es pensi que no existeix, i llavors té el camp lliure per continuar fent malvestats.

Un comentari tan absurd que et fa riure i al mateix temps et posa els pèls de punta, perquè retrata perfectament com funcionen les paranoies col·lectives.

En resum, «La llei del menor» no és una novel·la d’acció, ni d’intriga trepidant. És més aviat un viatge subtil i elegant cap als racons més confusos i contradictoris de l’ànima humana. Si busques una lectura per reflexionar, per deixar-te arrossegar per personatges ben construïts i per riure (amb amargor) de la condició humana, aquest llibre és per a tu. Això sí, no esperes grans explosions ni girs argumentals impossibles: ací l’espectacle és purament emocional, i a McEwan li encanta posar-nos davant del mirall per veure què tal ens ho fem amb les nostres pròpies contradiccions.