Anagrama | Albert Flotats | 2014 | 296 pàg.
#Narrativa #RegneUnit #2014

… quan acabes una relació i dius que t’has desenamorat, en el fons el que dius és que no vas estar mai enamorat. El passat és un riu, i no pas una estàtua.

L’última paraula, Hanif Kureishi

Mira, jo soc d’eixes persones que tenen sempre tres llibres oberts damunt la tauleta, perquè m’agrada saltar de l’un a l’altre segons l’ànim del moment. Però amb «L’última paraula» de Hanif Kureishi, ai mare… Sempre que em tocava agafar-lo pensava: “Va, potser millor continue amb l’altre”, o directament trobava qualsevol excusa absurda per no tocar-lo: que si he de regar una planta que ni tinc, que si he de mirar el sostre per si es cau… qualsevol cosa abans de tornar a endinsar-me en aquesta novel·la.

Vaig agafar aquest llibre perquè havia sentit parlar de Kureishi i tenia ganes de llegir-lo, però crec sincerament que «L’última paraula» no ha sigut el millor llibre per començar amb ell. Em quede amb la sensació que li hauré de donar una altra oportunitat més endavant, amb alguna altra de les seues obres, perquè si em quede amb aquesta impressió… malament.

La història en si prometia, no diré que no: un escriptor envellit, un biògraf, secrets… però mare meua, quin avorriment! Si haguera volgut sentir algú divagar sense rumb, m’hauria posat a escoltar a un polític en campanya electoral intentant convèncer-me que la factura de la llum no ha pujat per culpa seua sinó dels altres partits polítics perquè el seu ho fa tot tan bé… El ritme? Llegendari… però no per ràpid, sinó per lent: tensa com una goma de pollastre que s’estira i no acaba mai de trencar-se.

I he de confessar-ho: no l’he acabat. Vaig arribar més o menys a la meitat i vaig dir-me «per què m’estic castigant així?». Normalment, m’agrada acabar els llibres, encara que siga per poder criticar-los amb coneixement, però en aquest cas, ja era massa. Preferia dedicar el temps a qualsevol altra lectura, inclús les instruccions del microones tenien més emoció.

En resum, li pose 2 estrelles de 5 (i això sent generós), o si preferiu, un trist 4 de 10. I, si algú em pregunta si recomane «L’última paraula», la meua resposta serà: «sí, si vols adormir-te ràpid o castigar-te per sentir-te culpable per haver-te menjat l’última tauleta de xocolate que quedava a la nevera. Si no és el cas, millor tanca el llibre i busca una altra lectura».