Navona | Xavier Pàmies | 2022 | 320 pàg.
#Narrativa #Portugal #2002

… a vegades em poso a imaginar-me com seria de meravellós que em truquessis només perquè sí, simplement com algú que li ha vingut set i va a beure un got d’aigua, però ja sé que això seria demanar-te massa, no fingeixis mai amb mi una set que no tinguis…

L’home duplicat, José Saramago

Llegir José Saramago sempre és per a mi un plaer absolut, com una tassa de xocolate calent en un dia de pluja (o millor encara, com trobar-te una moneda de dos euros en una butxaca vella). És, sense cap dubte, un dels meus escriptors preferits. Totes les seues novel·les tenen eixa combinació perfecta entre profunditat filosòfica i un humor discretíssim —o no tant— que em deixa embadalit. I «L’home duplicat» no ha sigut cap excepció: m’ha encantat.

La història comença amb Tertuliano Máximo Afonso, un professor d’història —sí, un d’eixos éssers valents que, segons el mateix Saramago, han de…

… plantar arbres o simples arbustos de saviesa en terrenys que, en la major part dels casos, tiren més a ingrats que no pas a fèrtils…

… i que viu una vida grisa i avorrida, entre llibres d’història i depriments passejades domèstiques. Un dia, per casualitat o per voluntat divina (segons com es mire), descobreix que existeix un actor que és idèntic a ell. No vull dir semblant, ni paregut. Tampoc és allò de: «es podria donar un aire». No, res de tot això. És simplement idèntic, com dues gotes d’aigua.

A partir d’ací comença una recerca obsessiva i quasi detectivesca, plena de paranoies, absurds raonaments i una progressiva pèrdua del sentit comú… Bé, si és que alguna vegada el va tindre, perquè, com ens recorda Saramago amb molt bon criteri:

El sentit comú és massa comú per ser realment sentit.

Quina meravella de frase, digna d’emmarcar i penjar en cada sala de professors.

Per descomptat, «L’home duplicat» no només planteja un enigma existencial, com qui no vol la cosa, sinó que també critica subtilment la societat contemporània, amb la seua tendència a la uniformització i la pèrdua de la identitat individual. I tot açò sense fotre’ns el sermó: amb la fina ironia que caracteritza Saramago, deixant-nos caure que, si anem tots uniformats per dins i per fora, potser no caldria queixar-nos tant quan algú ens confon amb un altre.

A mesura que Tertuliano s’endinsa en el seu propi laberint mental, la història s’embolica cada volta més, fins arribar a un final sorprenent i inquietant, d’eixos que et deixen mirant el sostre durant una bona estona, preguntant-te qui eres, què estàs fent amb la teua vida i si no tens, per casualitat, algun doble caminant pel món. El final, com ja és marca de la casa, deixa obertes moltes interpretacions i convida el lector a reflexionar sobre el veritable sentit de la vida i de la pròpia consciència. O siga, que t’has de menjar el coco, vulgues o no.

Però no tot és drama existencial! Entre tant dubte i tanta reflexió, Saramago ens regala perles d’humor i d’agudesa que fan que la lectura siga deliciosa. Per exemple, no puc deixar de citar aquella sentència meravellosa:

El millor camí per a l’exculpació universal és arribar a la conclusió que, com que tothom té una culpa o una altra, ningú és culpable.

Una veritat com un temple, que a més explica perfectament el món en què vivim, on l’esport nacional no és el futbol, sinó esquivar responsabilitats.

I si encara quedava algun il·lús pensant que la Història ens ensenya alguna cosa, Saramago ens fa l’última punyalada de lucidesa quan escriu:

Una victòria, Que no servirà per a res, De fet, no se sap gaire bé per a què serveixen les victòries, va sospirar el professor de Matemàtiques, Però les derrotes se sap molt bé per a què serveixen…

En definitiva, «L’home duplicat» és una novel·la intel·ligent, divertida, inquietant i profundament humana. Una obra mestra més dins de l’univers saramaguista, on la realitat i la metàfora ballen una dansa contínua, i on, amb un somriure mig cínic, ens ensenya que no hi ha res més seriós que la ironia.