Anagrama | 2019 | 192 pàg.
#Narrativa #Espanya #2019

I ara dirà algunes coses. Les que es poden dir seguides, com una corda. Les que recorda, les que s’encenen com bengales quan toca dir-les i les pots dir. Les que s’han d’arrencar, com cebes. Les que s’han de dir fluix i les que s’han de dir a poc a poc. Les que cremen. Les que s’han de dir mirant els arbres, i les que s’han de dir mirant l’herba i les que s’han de dir mirant les nostres mans, l’una damunt de l’altra, i després mirant-me a mi. Jo l’escoltaré. Després diré algunes coses. Les que pugui. I llavors es farà de dia. Primer de color gris, després de color blau i després de color groc.

Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà

A veure, anem per parts. Jo no sé exactament què m’esperava quan vaig començar «Canto jo i la muntanya balla». Potser una novel·la rural, potser una mica de realisme màgic, potser alguna cosa amb muntanyes i gent que fa ratafia i cria cabres. El que no m’esperava era… això. Aquesta meravella, aquesta barreja de poesia, filosofia, contes de bruixes, guerra civil, bolets parlants, fantasmes melancòlics, núvols que narren i cérvols que et fan sentir inferior per no ser tan profundament existencialistes.

Ha sigut la primera novel·la que he llegit d’Irene Solà, i ja et dic que no serà l’última. Encara més: si ara mateix em posaren davant una pila dels seus llibres, em tiraria de cap com si fora una piscina d’aigua ben freda d’un riu pirinenc. Perquè aquesta dona té una veu que vull continuar llegint fins a l’infinit. Fins i tot li llegiria la llista de la compra, si la publiqués en un pamflet poètic titulat «Les mandarines també ballen».

La Irene escriu com si t’obrira una finestra secreta dins del cap, una finestra que no sabies que hi era. I de sobte —bum— per eixa escletxa entra l’infinit. Ho diu ella mateixa (i ho vaig subratllar amb una emoció poc discreta):

La poesia ho té tot. La poesia té la bellesa, té la puresa, té la música, té les imatges, té la paraula dita, té la llibertat i té la capacitat de commoure, i de deixar-te entreveure l’infinit. El més enllà. L’infinit que no és a la Terra ni és al Cel. L’infinit dins de cadascú. Com una finestra dalt de tot del cap, que ni sabíem que hi era, i que la veu del poeta obre una mica, mica, i allà dalt, per aquella escletxa, hi ha l’infinit.

I sí, no exagera. Aquesta novel·la té de tot. Té història, té emoció, té màgia, té un sentit de l’humor sec com una roca al sol i una melancolia que et ve com una boira baixa. És com si la muntanya et contara contes a cau d’orella, contes antics, salvatges, tendres i una mica esgarrifosos.

El que més m’ha flipat és que cada capítol té una veu diferent, i no parlem només de persones, no. Parlem de veus d’elements naturals, de criatures que no esperaves que pogueren tindre opinions tan formades sobre la condició humana. És com si la muntanya tinguera WhatsApp i cada pedra, cada bolet i cada fantasma t’escriviren el seu monòleg. I ho fan amb una prosa que no saps si besar o subratllar (jo, per si de cas, vaig fer les dues coses).

I entre tanta bellesa, també hi ha una tristesa fonda. De la que no plora però que t’estreny el cor com una mà freda. Com quan diu:

A alguns homes se’ls encalla i se’ls asseca la llengua dins de la boca, i no saben obrir-la ni per dir coses boniques als seus fills, o coses boniques als seus nets, i així es perden les històries de les famílies.

Buf. Aquesta frase. Aquesta frase és com un ganivet de mantega, que entra suau, però et deixa la ferida ben feta. I com aquesta, n’hi ha moltes.

I no sé vosaltres, però jo ara vull anar a viure a una casa de pedra enmig del bosc, respirar aire pur, beure d’un rierol i mirar les muntanyes fins que em facen mal els ulls de tanta bellesa.

No m’estranya que sigui més bona, la gent aquí dalt, més autèntica, més humana, si respiren cada dia aquest aire. I beuen aigua d’aquest riu. I contemplen cada dia la bellesa que fa mal a l’ànima d’aquestes muntanyes mitològiques.

Això. Jo també vull ser més autèntic. Però de moment, em conforme amb llegir a Irene Solà i deixar-me transformar una miqueta per dins.

Però no tot és natura i infinit: Irene escriu sobre el poblet amb tanta delicadesa que sembla que les cases i els records també respiren poesia.

A vegades m’imagino les cases com estrelles d’una constel·lació. Els pobles com la llet de la Via Làctia. I quan una casa es deixa caure a trossos és com si s’apagués un puntet del firmament.

Doncs bé, «Canto jo i la muntanya balla» no és una casa que cau: és una estrella que brilla com una foguera en la neu, i que em quedaré mirant encara una bona estona.

En definitiva, «Canto jo i la muntanya balla» m’ha deixat tan trastocat que ara mire els núvols pensant si volen contar-me alguna coseta, i cada vegada que xafe un bolet demane disculpes per si té opinió pròpia. Irene Solà m’ha fet estimar muntanyes que no he xafat mai, i històries que no són meues, però que ara les sent com si m’hagueren passat a mi en una vida passada com a cabra. I sí, potser no m’ha convertit en una persona més espiritual ni més connectada amb la natura, però segur que m’ha fet més pesat a les reunions familiars: «Has llegit Irene Solà? No? Doncs vine que t’ho explique…».