Les Hores | Carme Geronès | 2020 | 128 pàg.
#Narrativa #AntiguaBarbuda #1990

Tant de bo pogués estimar tant algú que arribés a morir-ne.

Lucy, Jamaica Kincaid

Confesse que Lucy és la primera novel·la que llig de Jamaica Kincaid. No en tenia ni idea, ni de l’autora ni del que anava la història, però escolta, ha sigut com eixir a passejar i, de sobte, caure en una mina d’or emocional. M’ha sorprés molt. Moltíssim. D’aquelles sorpreses que et fan tancar el llibre i dir: «Però… què acabe de llegir exactament?» en el millor dels sentits.

La protagonista, Lucy, és com una bufetada suau i constant a la cara. Té una veu tan clara, tan directa i tan sense pèls a la llengua que t’entren ganes de seguir-la pel carrer només per continuar sentint-la parlar. Una adolescent caribenya plantada als Estats Units, que mira el món amb una barreja perfecta de sarcasme, intel·ligència i trauma no superat. Jo només pensava: «Lucy, no em deixes sol, per favor». La seua veu narrativa és tan honesta i contundent que et fa sentir còmplice d’alguna cosa molt íntima… i una mica perillosa.

I després està el tema de la mare. Ai, la mare. Oblida’t de Freud i del clàssic complex d’Èdip amb papà —ací tenim el conflicte mare/filla definitiu. Lucy estima sa mare amb la mateixa intensitat amb què la vol enviar ben lluny. És com si tingueren un fil invisible, estret i espinós, que les uneix i les fa mal a parts iguals. Si algun dia fan una versió moderna d’Èdip Rei, que siga Lucy Reina, que es preparen tots. El conflicte emocional entre elles és tan poderós que una part de tu vol telefonar a ta mare per demanar-li perdó i l’altra part vol enviar-li un mail ben llarg només amb «mira, ja ho entens, no?».

Un dels punts més destacats de la novel·la és la manera com Kincaid aborda les relacions de poder —tant en l’àmbit personal com en el social— i com aquestes influeixen en la construcció de la subjectivitat femenina. La relació entre Lucy i la família que l’acull esdevé un microcosmos de les desigualtats estructurals que defineixen l’experiència postcolonial. Ella ho observa tot amb una fredor quasi quirúrgica i una lucidesa que fa vertigen.

I ara ve la part més estranya: no sabria explicar exactament per què m’ha agradat tant aquesta novel·la. No hi ha girs argumentals bojos, ni màgia, ni misteris. Però té alguna cosa. Una mena d’encanteri subtil. Una veu que et penetra, et remena coses per dins (emocionals, òbviament) i et fa riure en moments completament inadequats. Kincaid escriu com si et coneguera de tota la vida i t’estiguera contant un secret al menjador de ta casa mentre et fa un cafenet.

Conclusió: no entenc molt bé què m’ha passat, però sé que vull llegir més coses d’aquesta dona immediatament. Si totes les seues novel·les són com Lucy, ja em podeu anar reservant una cadira còmoda i una pila de llibres, perquè pense instal·lar-me en el seu univers. I que no em moleste ningú.