Proa | Anna Rubió | 2020 | 320 pàg.
#Narrativa #Polònia #2000

Per pensar cal empassar-se el temps, interioritzar el passat, el present, el futur i els seus canvis constants. El temps opera a l’interior de la ment humana. Mai no és fora.

Un lloc anomenat Antany, Olga Tokarczuk

Segona novel·la que llig d’Olga Tokarczuk. La primera va ser «Sobre los huesos de los muertos», i he de confessar que, encara que em va agradar, em vaig quedar amb aquella sensació de quan et conviden a una festa on se suposa que t’ho has de passar molt bé perquè tot el món parla meravelles, però tu t’ho passes només… bé. Sense coets. Sense Nobel vibes. No sé si era cosa meua, de la traducció, o de les estrelles. Però vaja, que no em va enamorar com esperava.

Però soc tossut i, com que tothom diu que Tokarczuk és una de les grans veus literàries contemporànies (i perquè un poc d’esnobisme lector no fa mai mal), vaig decidir donar-li una altra oportunitat amb «Un lloc anomenat Antany». I, escolta, l’experiència ha sigut una miqueta millor. No és que m’haja convertit en fan número u d’Olga (encara no li he penjat un pòster al menjador), però he de dir que aquesta lectura m’ha sabut més dolça, més evocadora i, sobretot, més honesta.

Des del principi em va captivar. La manera com descriu el lloc on es troba Antany, amb aquell to de mite fundacional, com si tot el que està per contar s’alçara damunt d’un paisatge quiet, carregat d’humitat i records antics, em va recordar una miqueta al començament de «Canción del ocaso» de Gibbon, on el lloc també és tan important com les persones. Hi ha eixa mateixa sensació que el territori parla, que respira i que guarda secrets que només es deixen entreveure si mires amb atenció. Però si he de ser sincer, més que cap altra cosa, Antany em va fer pensar en «Cien años de soledad» de Gabriel García Márquez. Eixe poble perdut enmig de la història, amb personatges tan marcats per la fatalitat com per la màgia, amb aquell cicle etern de vida, guerra, mort i silenci… és pur Macondo en versió eslava i amb molta més neu.

Hi ha una mena d’eco màgic, de temps circular, de relats que es trenen i es desfan, de silencis que diuen més que mil diàlegs. I com a «Cien años de soledad», també ací tens la impressió que, encara que tot és fictici, estàs llegint una veritat més fonda que qualsevol reportatge històric.

Antany és un poble fictici perdut enmig d’una Polònia molt real, on la gent viu entre supersticions, gallines, rituals, guerres, dols i un etern hivern que et fa desitjar una manteta i una infusió cada vegada que obres el llibre. Narrat a través dels ulls d’una xiqueta (que per cert, no té nom, o si en té, jo no me n’he assabentat perquè el text és d’eixos que et deixen buscant claus ocultes com si fores al Room Escape de la literatura), el llibre ens convida a veure el món com si tot estiguera cobert per una capa de neu… i de misteri.

És un llibre lent. LENT. Però és una lentitud d’eixa que t’anestesia una mica, com si estigueres en un somni mig màgic, mig depriment. I és que en Antany, tot és com ha de ser i alhora res no té sentit. Les gallines parlen (metafòricament, no us emocioneu), els éssers humans semblen sortir d’una mitologia perduda, i el temps avança sense pressa, però sense pausa, mentre el món es desfà en guerres i silencis.

Un dels temes que més m’ha agradat és com la protagonista col·lecciona preguntes com qui col·lecciona cromos de futbol.

Col·lecciones preguntes. Això està bé. Tinc per a la teva col·lecció una pregunta més, la darrera. On ens dirigim? Quin és l’objectiu del temps?

Al llegir aquesta frase, em va fer alçar una cella i dir: «Xe, Olga, açò ja comença a sonar a Nobel». Encara no vaig traure el cava, però sí que vaig subratllar la frase amb emoció.

Una altra joieta que vaig marcar amb llapis (perquè sóc d’eixos lectors) fou:

El coneixement que només es va acumulant no canvia gens l’home, o ho canvia aparentment, per fora; és com canviar de roba. Per contra, qui aprèn absorbint cap a la seva interior pateix incessants canvis, perquè incorpora al seu ésser el que aprèn.

Quina manera de dir que acumular màsters no et fa millor persona si no t’ho creus de veres, no? I és que en aquesta novel·la tot té un rerefons filosòfic, espiritual, a voltes religiós, però sense caure en la moralina barata. És més aviat com si Tokarczuk et posara una tassa de cafè calent i et diguera, en veu baixa: «Mira al teu voltant, tot és trist, però també preciós». I sí, potser al principi no ho entens, però després et quedes pensatiu, mirant per la finestra.

Hi ha moments d’un nihilisme gloriós, com quan diu:

De sobte s’hi va trencar el flascó de la desesperació que sempre havia portat a dins com si fos cicuta. Va mirar al seu voltant i va descobrir el patiment, la mort i la putrefacció, encara que eren tan corrents com la brutícia.

I jo, que estava llegint tranquil·lament al sofà, em vaig quedar pensant: “Ostres, això és molt fort… però també molt cert”. I vaig continuar llegint amb eixa barreja de malenconia i admiració que només et provoquen les bones històries.

Tokarczuk no només escriu sobre un lloc, sinó que evoca un estat d’ànim, una manera de veure i viure el món que es va esvaint amb la modernitat. El llibre és, d’alguna manera, un homenatge a les arrels, a les històries que ens conten i que ens conformen.

Això sí, avise: no espereu una trama clàssica ni res que s’assemble a un thriller. Si el que busqueu és acció, girs de guió o resolucions brillants, aneu preparant-vos per a una immersió on l’únic que gira és la vostra pròpia percepció del món. El llibre no té pressa, no explica massa, i de vegades sembla que no va enlloc… però quan l’acabes, et quedes amb aquella sensació estranya que sí, que potser no t’ha contat una gran història, però sí que t’ha dit una gran veritat.

En definitiva, «Un lloc anomenat Antany» no és una lectura fàcil, però sí d’aquelles que t’acompanyen. Com una cançó trista que no pots deixar d’escoltar. Tokarczuk, amb aquesta segona oportunitat que li he donat, s’ha guanyat un lloc (menut, però sòlid) en la meua estanteria de «literatura que fa pensar, encara que m’exaspere un poc». I això ja és molt.

I com que açò pareix que va a millor, crec que continuaré l’aventura amb «Los errantes» o «Los libros de Jacob», que (diuen) són les seues grans obres mestres. Jo, per si de cas, ja m’he comprat una llibreta nova per seguir col·leccionant preguntes.