Viena edicions | Joan Fontcuberta | 2008 | 112 pàg.
#Narrativa #Alemanya #1953

…perquè els dolors per a nosaltres, les dones, són una cosa diferent que per a la natura i per als homes, que no pateixen, tret de quan estan malalts i aleshores ho porten molt malament.

L’enganyada, Thomas Mann

Llegir «L’enganyada» de Thomas Mann és una miqueta com obrir un pot de crema antiedat que, en lloc de suavitzar-te les arrugues, et recorda que la joventut era una estafa, però ai, quina estafa més dolça mentre va durar. És una novel·la curta, sí —però no per això inofensiva. És un d’aquells relats que et fan riure amb una cella alçada i després et deixen amb un petit mal al cor, com si hagueres begut una copa de vi massa cara per ser feliç del tot.

Thomas Mann, aquell mateix autor de «La mort a Venècia», decideix en aquesta història posar el microscopi —amb tota la seua ironia teutònica— sobre el cos i l’ànima d’una senyora ja no tan jove: Rosalie von Tümmler.

Nota important per a lectors susceptibles (i per a aquells que encara somnien en llegir sense saber com acaben les coses): A partir d’ací, la ressenya conté espòilers, d’aquells que no només et diuen què passa, sinó que t’ho expliquen amb tota la intenció de rebentar-te la sorpresa. No és que jo en tinga cap plaer sàdic (o sí), però què hi voleu que hi faça? No puc parlar del sentit últim de «L’enganyada» sense, efectivament, explicar una mica qui és, com s’enganya i per què tot plegat ens fa riure nerviosos i sospirar alhora; és difícil filosofar sobre aquestes coses sense trepitjar una tomba argumental o altra. Així que, si encara no heu llegit «L’enganyada» i teniu pensat fer-ho amb la innocència intacta, deixeu la ressenya ací, aneu a la llibreria més pròxima (o a la prestatgeria polsosa de la tieta intel·lectual), agafeu el llibre, llegiu-lo en una vesprada plujosa amb una manteta i una infusió de camamilla, i després torneu. Jo vos espere. Amb una taça de cafè amb llet i una rialleta maquiavèl·lica. Si, en canvi, us agrada saber a què aneu i no us fan por els girs de guió amb aroma de decadència burgesa, continueu: no direu que no us ho havia avisat.

Amb la menopausa trucant a la porta (i sense intenció de marxar), Rosalie entra en una melancolia profunda, com si la vida li hagués deixat una nota dient: «Gràcies pels serveis prestats, ja pots retirar-te». El seu estat d’ànim oscil·la entre el drama grec i l’apatia domèstica. I, si ho pensem bé, la veritat és que Mann ens regala una protagonista que podria haver estat ridícula, però que acaba sent tendra, emotiva i sorprenentment lúcida. Rosalie sap perfectament que està ballant amb fantasmes, però balla igualment. I mentre balla, reflexiona sobre les dones, la naturalesa i els homes amb aquella saviesa àcida que només es guanya quan ja t’importa un rave quedar bé:

Quan ja no ens passa allò que és propi de les dones, ja no som ni dones, només embolcalls secs de dona, gastats, inservibles, exclosos de la natura. I això, filla, és molt amarg. Els homes, crec jo, continuen essent-ho mentre visquin. En conec que, als vuitanta anys, no deixen cap dona tranquil·la.

En aquest passatge, un es pot imaginar Rosalie esgrimint una copa de vi blanc mentre deixa anar la veritat crua, com qui es treu les sabates després d’un sopar llarg: digna però cansada.

Però, ai, quan menys s’ho esperava —quan ja donava per amortitzats els millors anys de la seva vida i pensava que l’única emoció que li quedava era esperar que les plantes de casa cresqueren a temps— va i s’enamora. I no d’un senyor amb reuma i col·lecció de mocadors, no. S’enamora d’un home jove. Molt jove. Tan jove que podria ser el seu fill. I, malgrat saber que la societat —aquesta màquina de deixar anar judicis no demanats— hi posarà el crit al cel, Rosalie se sent feliç. Feliç de debò:

La felicitat és…, una malaltia?… La vida és esperança…, l’esperança sobre la qual no puc donar cap explicació al teu enteniment.

I de sobte, Rosalie, dona madura, vídua distingida, mare dedicada i amb l’autoestima feta origami, rep de la natura un regal enverinat: un petit miracle biològic. El seu cos, que ja estava als bolquers de la jubilació hormonal, decideix activar-se com una bugaderia automàtica en ple agost. Un brot hormonal! I clar, ella, que feia temps que vivia més a prop del record que de l’instint, comença a sentir-se… viva. Plena. Una «dona apta», com diu ella, tota ufana, en un moment de lucidesa entre una papallona estomacal i una suada emocional:

Torno a ser dona, una dona en la seva plenitud, una dona apta, em puc sentir digna de la joventut masculina que m’ha encisat…

Val a dir —i ací faig una pausa de responsabilitat crítica, abans no se m’acusen coses greus com d’estar d’acord amb els personatges— que tot això de ser una «dona apta», una «embolcall sec», o una mena de fruita passada que ja no desperta ni mirades és un pensament ben ancorat en el paisatge mental d’aquella època. Avui dia, per sort, no considerem que una dona perda la seua essència per culpa de la menopausa, ni que la seua vàlua depenga de si encara fa girar caps masculins pel carrer. O almenys això m’agrada pensar. En fi, que cal llegir-ho amb ulls de context i amb el filtre de la ironia ben obert.

Tornem al llibre. La seua filla, Anna, artista boirosa i coixa —amb un orgull que més que ajudar-la sembla que li fa de mur—, és l’altre gran mirall del relat. Representa la joventut amb retrets i frustracions. Rosalie la mira i, tot i estimar-la, no pot evitar sentir un pessic de llàstima quan veu que la seua filla s’ha refugiat en l’art, més per resignació que per vocació:

Feliç al fons del seu cor que la filla trobés consol i compensació per tantes renúncies, vestida amb la bata de pintora, en aquella activitat tan reclosa i, a parer seu, anorreadora…

I ací entra el Mann més fi, el que ens fa veure que la vida no és una comèdia o una tragèdia, sinó un malentès prolongat entre què volem i el que som. La relació entre mare i filla és estranya, tensa, però carregada de veritats universals: la vergonya entre generacions, l’admiració camuflada, la por al rebuig. Com diu una de les cites més brillants del llibre:

Era estrany i fins a cert punt dolorós que, a la vida, la timidesa regís les relacions entre la joventut i l’edat madura…

Però, quin és el problema? Doncs que aquest esclat de vida, aquesta floració tardana en Rosalie, no és altra cosa que una broma cruel del cos, com una primavera que arriba just abans d’una glaçada mortal. Rosalie creu que l’amor li ha tornat la joventut gràcies al jove professor que l’escolta pacientment (i una mica massa encantadorament), però la «resurrecció» potser només era un reflex hormonal i no pas un fet real.

Al final, Rosalie mor. I no és l’espòiler més gran de la ressenya, perquè ja des del principi es nota que això no acabarà amb cotó de sucre i violins. Però la mort no és una derrota. O almenys, no del tot. Rosalie marxa amb una elegància estoica, mirant la seua «resurrecció» com una mena de do enverinat que, malgrat tot, valia la pena:

Si la mort va adoptar per a mi la forma de resurrecció i de delícies de l’amor, no va ser una mentida, sinó una gràcia i un favor.

En fi, «L’enganyada» és un llibre que parla de la menopausa amb més poesia que molts parlen de la joventut. És una lectura perfecta per a aquells que estimen els personatges imperfectes, les frases carregades de significat i les històries que no t’ensenyen com viure, però sí com sentir una mica més profundament.

És un Mann madur, escèptic, quasi cínic… però amb un punt de pietat. I si bé el to pot semblar seriós, el que hi ha de fons és una gran broma còsmica: la natura et regala un últim ball —amb música, llums i tot— just abans de tancar el saló.

Una història curta però intensa, ideal per llegir amb una manteta, un cafè calentet i ganes de sentir una miqueta de tendresa existencial amb regust de ginebra i esperit teutònic.