La Magrana | Dolors Udina | 2022 | 224 pàg.
#Narrativa #RegneUnit #1914

L’amor i la religió, les coses més cruels del món, pensava, i les veia maldestres, perilloses, dominants, hipòcrites, indiscretes, geloses, infinitament cruels i sense escrúpols, vestides amb gavardina, al distribuïdor; l’amor i la religió.

La senyora Dalloway, Virginia Woolf

«La senyora Dalloway» ha sigut la segona novel·la que he llegit de Virginia Woolf. La primera va ser «Les ones», però he de confessar que no vaig arribar a acabar-la. Se’m va fer massa densa, massa allunyada d’allò que en aquell moment em venia de gust llegir. En canvi, amb «La senyora Dalloway» he tingut una experiència diferent. Tot i que en alguns moments també m’ha costat —no és una lectura àgil ni convencional—, sí que puc dir que al final m’ha agradat. He acabat la novel·la amb aquella sensació estranya i íntima de comprendre una miqueta més la complexitat de l’ànima humana.

La novel·la narra un sol dia en la vida de Clarissa Dalloway, una dona de l’alta societat londinenca que prepara una festa a casa seua. Aquest fet aparentment banal serveix com a eix per explorar les seues reflexions sobre el pas del temps, la identitat, l’amor, la mort i el sentit de la vida. En paral·lel, Woolf introdueix la història de Septimus Warren Smith, un jove soldat traumatitzat per la Primera Guerra Mundial, que representa la cara més fosca i trencada d’una societat marcada per la postguerra.

El que més m’ha colpit és la manera com Woolf aconsegueix entrar dins els pensaments dels personatges, especialment de Clarissa, però també de molts altres, com Septimus, Peter Walsh o Rezia. No es tracta del que fan, sinó del que senten i pensen, d’allò que no diuen però que pesa. En aquest sentit, la tècnica del flux de consciència és tant potent com exigent per al lector. T’obliga a estar atent, a llegir amb calma, però a canvi t’ofereix fragments d’una bellesa subtilíssima i altres dolorosíssims.

Hi ha passatges que m’han deixat pensant molta estona. Un dels que més m’ha arribat és aquest:

Era una confessió terrible (…), però ara, a l’edat de cinquanta-tres anys, podia dir-se que ja no es necessitaven els altres. N’hi havia prou amb la pròpia vida, cada moment, cada gota de vida, aquí, aquest instant, ara, al sol,…

Aquest moment resumeix molt bé el to de la novel·la: una mena de melangia que no és trista del tot, sinó que convida a mirar cap endins i a valorar allò que tenim, encara que siga fugaç.

També m’ha semblat molt interessant com Woolf qüestiona el paper de la dona en la societat, sobretot en el matrimoni i la vida política. Hi ha una cita molt clara en aquest sentit:

Ella, que tenia el doble d’enginy que el seu marit, havia de veure les coses a través dels seus ulls —una de les tragèdies de la vida conjugal—.

Aquesta crítica a les convencions socials, feta des de dins i amb una mena de tristesa resignada, travessa tota la novel·la. I és que «La senyora Dalloway» no és només un retrat psicològic d’una dona en un moment concret de la seua vida, sinó també una crítica social, una reflexió sobre la fragilitat de l’existència i una exploració de la llibertat individual en una societat plena de convencions.

Un altre fragment que em va impactar pel seu lirisme i la seua càrrega emocional va ser el record de Clarissa amb Sally:

Llavors va tenir lloc el moment més deliciòs de tota la seva vida quan, just en passar per davant de la pica de pedra plena de flors, la Sally es va aturar, va agafar una flor i la va besar als llavis. Va ser com si el món sencer s’hagués capgirat! Els altres van desaparèixer; només existien la Sally i ella. Va tenir la sensació d’haver rebut un regal, ben embolicat, que havia de conservar sense obrir-lo —un diamant, una cosa infinitament preciosa,…

Aquest record, tendre i poderós, em va fer pensar en aquells moments intensos de la joventut que es queden clavats en la memòria, com si fossen xicotets tresors que mai no s’acaben d’oblidar del tot.

Potser «La senyora Dalloway» no és una novel·la per a llegir d’una tirada, ni per a tothom. Però si es llegeix amb paciència, s’hi poden trobar moltes veritats petites i grans sobre la vida, l’amor, la solitud, el pas del temps i el que significa ser humà. Al remat, crec que m’ha reconciliat amb Woolf, i segurament hi tornaré més endavant, potser amb «Orlando» o «Al far».

Una lectura difícil però rica, que et deixa pensant i que, malgrat els moments d’avorriment, et regala escenes d’una bellesa i lucidesa sorprenents.