Edicions 62 | Albert Torrescasana | 2012 | 336 págs.
#Narrativa #EstadosUnidos #1965

—No ha d’oblidar el que és i el que ha escollit ser, i també el significat del que fa. Hi ha guerres i derrotes i victòries de la raça humana que no són militars i que no queden registrades en els annals de la història. Pensi en això quan miri de decidir què ha de fer.

Stoner, John Williams

Quan vaig començar «Stoner», ho vaig fer amb unes expectatives altíssimes. Feia temps que sentia meravelles d’aquesta novel·la: que si era una obra mestra silenciosa, que si contenia una de les històries més humanes que s’han escrit mai, que si era una joia amagada de la literatura del segle XX… I això, és clar, fa que et prepares per a alguna cosa gran. Potser per això, les primeres pàgines em van deixar un regust un pèl agredolç. No acabava de connectar amb el personatge ni amb el ritme reposat de la narració. Em preguntava si m’hauria fet massa il·lusions.

Però vaig continuar, i afortunadament, la història va començar a fer el seu efecte. Com una pluja fina que pareix que no et mulla, però que, al cap d’una estona, et trobes completament xop. A mesura que avançava, vaig descobrir que «Stoner» no vol colpir-te de seguida, sinó que et va calant dins, a poc a poc, amb una subtilesa i una veritat que desarmen. La vida de William Stoner, aparentment senzilla i sense grans gestes, s’acaba convertint en una d’eixes vides que t’acompanyen molt després de tancar el llibre.

M’ha colpit especialment la manera com John Williams, amb una sensibilitat gairebé poètica, tracta temes com la vocació, la solitud, el fracàs personal, els silencis dins d’un matrimoni, o les petites victòries íntimes. Tot amb una prosa elegant i discreta, sense artificis, però amb una profunditat emocional enorme. Stoner no és cap heroi, ni tan sols sembla un protagonista al principi, però la seua obstinació per mantenir la seua integritat i el seu amor per la literatura el converteixen en un personatge entranyable i admirable.

Llegint-lo, no he pogut evitar pensar en «Passi-ho bé, senyor Chips», de James Hilton. Hi ha una sensibilitat semblant, una tendresa per la figura del professor vocacional, per les vides discretes, però significatives, per la bellesa que s’amaga en la quotidianitat. Tots dos llibres comparteixen aquesta mirada plena d’humanitat i de respecte cap a aquelles persones que, sense fer soroll, deixen una empremta fonda en el món.

Al final, «Stoner» m’ha paregut una meravella. Una d’eixes lectures que et reconcilien amb la literatura, que et fan recordar per què llegim. M’ha emocionat, m’ha fet pensar, i m’ha deixat amb un sentiment dolç i melancòlic molt difícil d’explicar. És una història senzilla, sí, però d’una senzillesa que té gust d’eternitat.

En definitiva, ha estat una lectura que ha començat amb certs dubtes, però que ha acabat oferint-me una certesa inqüestionable: estem davant d’una obra realment especial. Una joia amagada, que no crida l’atenció amb grans gestos, però que brilla intensament per aquells que saben escoltar el silenci i mirar més enllà del soroll.