Proa | Xavier Pàmies | 2024 | 168 pàg.
#Narrativa #EstatsUnits #1937

—Nosaltres no som aixís. Nosaltres tenim un futur. Tenim algú amb qui parlar que ‘s preocupa per nosatres. No hem d’anar a cap bar a deixar-hi els calés perquè no tinguem cap atre lloc on ‘nar. Si aquesta gent acaba a la presó s’hi pot florir perquè ningú s’interessa per ells. P’rò nosatres no.

En Lennie el va tallar.

—P’rò nosatres no! I per què? Doncs perquè… perquè jo ‘t tinc a tu, i tu ‘m tens a mi; per ‘xò.

Homes i ratolins, John Steinbeck

Acabe de tancar el llibre «Homes i ratolins», i encara estic processant tot el que m’ha fet sentir. No m’esperava que un llibre tan curt pogués tenir un impacte tan gran. M’ha encantat. De veritat. És d’aquestes històries que semblen simples al principi, però que a poc a poc t’atrapen amb una força emocional tremenda. Steinbeck aconsegueix una cosa molt especial: construir personatges profundament humans en molt poques pàgines, i fer-te sentir que els coneixes de tota la vida.

George i Lennie són el cor de la novel·la, i la seua relació em va semblar bellíssima, alhora que esquinçadora. George, amb la seua paciència i duresa, i Lennie, amb la seua innocència desbordant, formen un duo que representa el millor i el pitjor del que significa cuidar algú. Al llarg del llibre em vaig trobar somrient per les seues petites rutines, i també sentint una tristesa profunda en veure com el món al seu voltant no està fet per a persones com ells.

Per cert, em va sorprendre gratament la traducció de Xavier Pàmies. Haig de dir que va fer un treball excel·lent. Els diàlegs, que en l’original estan marcats per l’accent meridional dels Estats Units, estan molt ben adaptats al valencià (o català, com més us agrade) sense que perden la seua essència. Pàmies aconsegueix conservar aquest aire rústic i directe, sense que soni forçat, i això li dona molta vida als personatges. Vaig sentir que podia escoltar les seues veus amb claredat, que estaven vius, parlant en el seu llenguatge, amb el seu ritme i la seua manera de veure el món.

També em va encantar com Steinbeck barreja el tendre amb el brutal, l’esperançador amb el tràgic. Hi ha una poesia amagada en molts dels passatges, sobretot quan parlen del seu somni de tenir un terreny propi, cuidar conills, i deixar de dependre de ningú. Aquest somni tan simple i tan humà és, al final, el motor de tota la història… i el que més fa mal quan un s’adona que no tothom té cabuda en un món tan aspre com el nostre.

El final… què dir del final sense fer spoilers. Em va deixar tocat, amb un nuc a la gola i llàgrimes als ulls. Però també amb una sensació d’haver llegit una cosa profundament honesta, que no busca manipular al lector, sinó mostrar la vida tal com és: dura, injusta a vegades, però també plena de moments d’amor i compassió.

«Homes i ratolins» és un llibre que recomanaré una vegada i una altra. És, sense cap dubte, una obra mestra. És curt, sí, però té més veritat i emoció que moltes novel·les el triple de llargues. Una història que es queda amb tu, i que segurament rellegiré més d’una vegada.