Angle editorial | 2024 | 96 pàg.
#Narrativa #França #AnnieErnaux1983

Em vaig doblegar a l’exigència del món on viu, que s’esforça per fer-te oblidar els records del món anterior com si anessin alguna cosa de mal gust.

El lloc, Annie Ernaux

Tenia moltes expectatives posades en «El lloc» d’Annie Ernaux. Pensava que seguiria un camí similar al de «Mares i fills» de Theodor Kallifatides, una obra que em va commoure profundament: íntima, emotiva, carregada d’aquesta tendresa dolorosa que s’instal·la en la memòria familiar.  Però em vaig equivocar.

«El lloc» m’ha paregut que és un llibre fred, gairebé gelat, mancat de qualsevol sentimentalisme. Ernaux parla de la mort del seu pare i de la distància que es va obrir entre ells quan ella, gràcies a l’educació, va travessar la frontera social que els va separar. Però ho fa amb una fredor deliberada, com si estigués més interessada a disseccionar el passat que a reviure’l. Aquesta elecció narrativa, encara que absolutament coherent amb el seu estil, em va deixar fora. Em va costar connectar, i confesse que em vaig sentir decebut. Esperava que em toqués el cor, i, en canvi, em vaig trobar amb una prosa que semblava haver deixat fora qualsevol emoció explícita.

La narradora, una dona que ha accedit a l’educació universitària i al món intel·lectual, observa la figura de son pare amb la distància que la diferència de classe ha creat entre tots dos. En aquest xoc entre dos mons —el món rural, treballador, modest del seu pare i l’acadèmic, burgès i més «culte» al qual ella ha accedit— es juga el nucli del llibre. «El lloc» es converteix així en una exploració silenciosa, però intensa sobre la identitat, la memòria, la culpa i les ferides invisibles de l’ascens social. No puc evitar pensar que això de Ernaux és pur classisme camuflat d’introspecció. Em resulta incomprensible que l’accés a l’educació i a un entorn més culte puga justificar una ruptura emocional amb la família. Si això la fa sentir més culta o superior, enhorabona. A mi només em sembla una actitud esnob i pedant.

Així i tot, seria injust no reconèixer el seu valor narratiu. Ernaux té una ploma precisa, lúcida i profundament honesta. La forma en què reflexiona sobre la identitat, l’ascens social i la culpa és poderosa, encara que no busque emocionar, sinó analitzar. És una obra breu però carregada de sentit, i entenc per què és tan valorada.

Tal vegada no era el llibre que jo necessitava en aquest moment, o tal vegada simplement esperava una altra cosa. Però fins i tot des de la decepció, puc dir que «El lloc» té una veu literària que mereix atenció.