Edicions de 1984 | Maria Iniesta | 2006 | 392 pàg.
#Narrativa #EstatsUnits #WilliamFaulkner1957

…però la veritat és que em va ficar al cap la idea, igual que havia fet amb Gowan, que els Snopes planaven sobre Jefferson com una invasió de serps o feristeles procedents dels boscos, i que l’oncle Gavin i ell eren els únics que s’adonaven del perill i de l’amenaça que suposaven…

La ciutat, William Faulkner

«La ciutat», el segon lliurament de la «Trilogia dels Snopes», on Faulkner decideix que una història senzilla sobre l’ambició i la corrupció en un petit poble meridional simplement no és suficient. No, ell ens regala múltiples narradors amb la seua pròpia veu cadascun, una prosa densa i una estructura que desafia qualsevol intent de lectura ràpida. Per què fer les coses fàcils quan es poden fer difícils i laberíntiques?

En aquesta novel·la, seguim l’ascensió de Flem Snopes, l’home amb el carisma d’un tronc sec, però amb una astúcia que faria tremolar a qualsevol banquer. Si bé «El llogaret» presentava l’arribada de Flem Snopes i el seu assentament en la comunitat, «La ciutat» explora la seua consolidació com una figura d’autoritat i la seua meticulosa estratègia per a afermar-se en la banca i la política local. La seua escalada social és narrada per diversos personatges, cadascun amb la seua pròpia visió, perquè aparentment una sola perspectiva no bastava per a capturar tota la glòria de l’especulació immobiliària i la corrupció bancària.

Per descomptat, Faulkner no ens estalvia ni un sol detall del declivi moral de Jefferson, presentant-nos una desfilada de personatges amb més defectes que virtuts i una trama que es retorça com una serp embullada en les seues pròpies escates. El seu estil barroc i les seues frases quilomètriques ens recorden que llegir «La ciutat» no és només un exercici literari, sinó una prova de resistència literària només per als més valents.

Però al final, cal reconèixer que Faulkner sap el que fa. Amb el seu to mordaç i el seu ull clínic per a la decadència humana, aconsegueix que continuem passant les pàgines, siga per fascinació o pel simple desig de dir: «sí, ho he aconseguit, l’he acabat i he sobreviscut».