Univers llibres | 2022 | 128 págs.
#Relato #Irlanda #JamesJoyce1914

Un a un, tots es convertien en ombres. Més valia passar a l’altre món decidits, en la plena glòria d’alguna passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l’edat.

Els morts, James Joyce

«Els morts», l’últim relat de «Dublineses» de James Joyce, és una història que et sacseja de valent i sense necessitat de grans girs o drames exagerats. És un conte que, al principi, sembla només la crònica d’una reunió nadalenca a casa de dues germanes majors a Dublín. Però, a poc a poc, sense gairebé adonar-te’n, la història es converteix en una cosa molt més profunda i commovedor.

El protagonista, Gabriel Conroy, és un home segur de la seua intel·ligència i posició, però al llarg de la vetllada comença a sentir-se fora de lloc. Entre converses trivials, balls i discursos, alguna cosa es va filtrant en l’atmosfera: la sensació que hi ha coses més grans que ell mateix, que la seua visió del món és limitada. El cop final arriba quan la seua esposa, Gretta, li confessa que un amor de la seua joventut, algú que va morir massa aviat, continua viu en la seua memòria d’una forma que Gabriel mai podrà igualar. I és en aquest moment quan tot canvia: el que semblava una simple anècdota es converteix en una epifania dolorosa sobre el pas del temps, la memòria i la inevitable connexió entre els vius i els morts.

Joyce aconsegueix, amb una prosa precisa i elegant, captar els matisos de la vida quotidiana i les emocions contingudes. El tancament del conte, amb la imatge de la neu cobrint tota Irlanda, una metàfora de la fragilitat de l’existència, és d’aquests finals que m’ha deixat en silenci, com si de sobte entengués alguna cosa sobre la vida que abans no havia vist del tot. 

Profund, melancòlic i bellament escrit, «Els morts» no és un relat per a llegir amb pressa; deixa una empremta inesborrable i et fa pensar en tot el que ha quedat enrere, en el fràgil que som enfront del temps.