La Magrana | 2023 | 176 págs.
#Narrativa #CoreaDelSur #HanKang2011

Si la neu és el silenci que cau del cel, potser la pluja són frases precipitant-se interminables.

La classe de grec, Han Kang

Sempre que llegisc a Han Kang, sent que entre en un espai suspés entre la bellesa i el dolor. «La classe de grec» no n’ha estat l’excepció. És una novel·la breu, però profunda, a més de malenconiosa i plena de silencis, que explora el dolor, la pèrdua i la connexió humana a través del llenguatge. M’ha agradat, encara que per mi «Actes humans» continua sent la seua millor obra.

Aquí ens tornem a trobar amb un dels temes recurrents a la literatura de Han Kang: la incomunicació, però aquesta vegada a través d’una dona que, per raons que es van desvetllant a poc a poc, ha perdut la veu. En el seu intent per aferrar-se a alguna cosa, s’inscriu en una classe de grec antic, on el seu professor, que també està perdent la parla a causa d’una malaltia degenerativa, es converteix en una mena de reflex de la seua pròpia fragilitat.

M’ha resultat impossible no comparar-la amb la protagonista de La vegetariana. Ambdues dones semblen rebel·lar-se contra el món d’una manera silenciosa i radical: una, deixant menjar carn fins a gairebé desaparéixer; l’altra, perdent el llenguatge, com si el cos també estigués renunciant a la comunicació. En totes dues històries, Han Kang utilitza el cos com un camp de batalla per al dolor, la resistència i la transformació.

La prosa de Han Kang continua sorprenent-me, amb aquesta manera seua de narrar l’esquinçador amb una bellesa que fa mal. Tot i això, encara que vaig gaudir de la lectura, no m’ha impactat tant com «Actes humans», que continua sent la novel·la que més m’ha commogut de l’autora. De totes maneres, «La classe de grec» és una experiència literària valuosa, especialment per als qui gaudeixen de les històries que habiten als marges del que s’ha dit i el que calla.