Club editor| 2020 | 160 págs.
#Narrativa #Brasil #ClariceLispector1977

Confirmo que escric d’oïda. (…) No, no és fàcil escriure. És dur com trencar roques. Però volen guspires i esquerdissos com acers reflectits. (…)

Escric per no tenir res a fer en el món: he sobrat i no hi ha lloc per a mi a la terra dels homes. Escric perquè soc un desesperat i estic cansat.

L’hora de l’estrella, Clarice Lispector

«L’hora de l’estrella» de Clarice Lispector és un llibre… Podria definir-ho com estrany? Sí, estrany, però en el bon sentit. És estrany en la seua forma, en com aborda la vida i el llenguatge, i en el seu to. Però, malgrat això, t’atrapa i et deixa pensant. És la meua segona novel·la de Lispector, després de «La passió segons G. H.», i definitivament no serà l’última. El seu estil és tan únic que cada frase sembla feta per a ser citada, com si tot el text tingués una importància gairebé sagrada.

La història gira al voltant de Macabea, una noia del nord-est del Brasil que viu en la pobresa, sense adonar-se de la seua situació ni del món que l’envolta. Però dir que és només una història sobre Macabea, fa curt. «L’hora de l’estrella» també és un llibre sobre l’escriptura mateixa, sobre la lluita del narrador per contar la seua història i sobre els límits de la representació. És possible capturar a una persona en paraules sense imposar-li una identitat externa?

El veritable protagonista podria ser Rodrigo S. M., el narrador, qui està turmentat per la seua posició de privilegi en contrast amb la misèria de Macabea. A través de les seues reflexions, Lispector qüestiona la relació entre l’autor i el seu subjecte, entre la ficció i la realitat, entre el coneixement i la ignorància. Rodrigo es debat entre la necessitat de contar la història i la futilitat de fer-ho, preguntant-se si Macabea és conscient de la seua existència i, si no ho és, quin dret té ell a definir-la.

La metanarrativa funciona genial perquè no sols ressalta la distància entre el narrador i el personatge, sinó que també permet una exploració més profunda sobre la relació entre la literatura i la vida real. Ens enfronta a la qüestió de com l’existencialisme literari interactua amb la pobresa i el sofriment reals, i si l’art pot o ha de capturar tals realitats sense caure en l’estètica buida.

Per a acabar, «L’hora de l’estrella» és un llibre que no es pot explicar fàcilment. Parla de pobresa (explosió), però també de percepció (explosió), de la bretxa entre el coneixement i la ignorància (explosió), del llenguatge com un joc d’ombres en el qual les paraules poden tant il·luminar com enfosquir (explosió). Ens desafia a mirar les nostres pròpies vides abans que siga massa tard perquè importe. No és una novel·la que es tanca amb una simple reflexió, sinó que es queda amb nosaltres, persistint en els racons de la nostra ment, exigint ser pensada una vegada i una altra.