Galaxia Gutenberg | 2013 | 792 pàg.
#Narrativa #RepúblicaTxeca #JaroslavHašek1923

En un vell llibre bavarès sobre l’art militar, trobem instruccions per als assistents. El criat dels temps antics havia de ser piadós, virtuós, honrat, modest i treballador. En poques paraules, havia de ser un home exemplar. Els temps moderns han canviat notablement aquest prototip. L’assistent de la nostra època no sol ser piadós ni virtuós, ni, no cal ni dir-ho, honrat. És un sac de mentides, enganya el seu amo i no poques vegades redueix l’existència d’aquest a un veritable infern. És un esclau que les hi sap totes i inventa les tàctiques més maquiavèl·liques amb la condició de portar al seu amo pel camí de l’amargor.

Les aventures del bon soldat Švejk, Jaroslav Hašek

Pocs llibres han aconseguit transformar la guerra en una desfilada de riallades i burocràcia absurda com «Les aventures del bon soldat Švejk». Considerada una joia de la literatura txeca i una de les novel·les antibel·licistes més emblemàtiques, l’obra de Jaroslav Hašek ens submergeix en una successió de disbarats tant hilarants com exasperants. Perquè sí, Švejk és capaç de fer riure… però també de posar a prova la paciència de qualsevol lector amb una resistència mitjana a la repetició.

La primera part de la novel·la és una meravella. Amb un ritme endiablat i capítols curts, la història combina l’absurd amb una crítica feroç a la maquinària militar austrohongaresa. Švejk, una espècie de Mortadelo amb uniforme, és un personatge que deambula entre la malaptesa i la genialitat, desarmant als alts comandaments de l’exèrcit amb una mescla letal de candidesa i impertinència. El seu talent per a deixar anar anècdotes surrealistes en els moments menys oportuns és de tal magnitud que podria fundar la seua pròpia escola de sabotatge verbal. Entre paperassa ridícula i ordres contradictòries, la novel·la aconsegueix pintar un retrat devastador de l’absurd militar amb una frescor i una espurna inigualables.

Però, com en tota bona festa, arriba un moment en què l’amfitrió s’ha passat amb els brindis i la conversa es torna repetitiva. I això és just el que ocorre en la segona meitat del llibre. El que al principi resultava fresc i delirant, a poc a poc es transforma en una desfilada d’anècdotes similars, personatges que semblen clons i diàlegs que s’allarguen fins a l’infinit… i més enllà. I és tan llarg que tant d’idiota junt se m’ha fet etern. Aquí es podria aplicar aquest de «el poc agrada, el molt cansa», i Švejk, amb la seua inesgotable verborrea i anècdotes interminables, ho porta a l’extrem.

La decisió de Hašek d’allargar els capítols fa que el ritme s’enfonse, i l’humor, abans brillant, comence a perdre força. A sobre, la defunció prematura de l’autor va deixar l’obra inacabada, i encara que un altre escriptor es va encarregar de rematar-la, la diferència d’estil es nota. Diguem que el que va començar com una simfonia de caos còmic acaba sent una sessió de monòlegs en bucle.

En definitiva, «Les aventures del bon soldat Švejk» és una obra amb llums i ombres. La seua primera part és una lectura imprescindible, una autèntica obra mestra de l’humor i la crítica social. La segona, no obstant això, pot fer-se costa amunt, sobretot si no ets fan de les repeticions i els personatges que semblen competir pel títol de «el més idiota de l’exèrcit». Malgrat això, continua sent una de les millors novel·les antibel·licistes de la història i un testimoniatge de com l’estupidesa pot ser la millor arma contra la maquinària de guerra. Perquè si alguna cosa ens ensenya Švejk, és que a vegades, fer-se el ximple és la forma més intel·ligent de sobreviure.