Periscopi | 2018 | 296 págs.
#Narrativa #Mozambique #MiaCouto1992

Aquella semblava la primera matinada del món. La llum es meravellava de la pròpia estrena, experimentava la seva grandesa en il·luminar les coses més petites. Els colors, de tant ser nous, canviaven sense parar.

Terra somnàmbula, Mia Couto

Implacable i poètic, al·legòric i esquinçador, «Terra somnàmbula» és una novel·la que es mou entre la cruesa de la guerra i la delicadesa dels somnis. Mia Couto ens submergeix en un Moçambic ferit, en què els personatges caminen sense rumb, fugint de l’horror amb l’esperança que qualsevol altre destí siga millor que el que deixen enrere. Tot i això, enmig de la devastació, la bellesa s’obre pas a través de la paraula, convertida en refugi, en resistència, en testimoni.

Dues històries s’entrellacen en aquest relat circular, on la realitat i el somni conviuen sense fronteres. D’una banda, Muidinga i Tuahir, un nen i un home gran que avancen per un país enfonsat i troben en un vell autobús els quaderns de Kindzu, un jove que va deixar per escrit la seua vida. La lectura d’aquests diaris no només dona sentit al viatge de Muidinga, sinó que converteix la narració en un homenatge a la necessitat humana d’explicar i escoltar històries, fins i tot en els moments més foscos.

El llenguatge és potser l’èxit més gran de la novel·la. Couto escriu amb una prosa que reinventa l’idioma, evocant una tradició oral que es resisteix a desaparéixer. Cada frase, cada paraula, sembla haver estat creada per existir en aquest univers on l’oníric i el real són inseparables. Però el seu èxit més gran és incitar el lector a aturar-se, rellegir i deixar-se portar per la musicalitat i la profunditat de cada imatge.

Més que una història sobre la guerra, «Terra somnàmbula» és un relat sobre la identitat, la memòria i el poder transformador de la ficció. És un llibre que fascina perquè converteix el dolor en poesia i la desesperança en una recerca incessant de significat. Àfrica batega a cada pàgina, envoltada de misteri i habitada per relats que xiuxiuegen al voltant d’una foguera, nascuts de la pols i el vent, esperant ser descoberts i compresos.