Viena | 2014 | 96 págs.
#Narrativa #EstadosUnidos #ThomasWolfe1937

Em vaig girar novament per veure on se n’havia anat el Temps. I tot va quedar allà com sempre havia estat. I tot se n’havia anat i mai no tornaria.

El nen perdut, Thomas Wolfe

«El nen perdut» és una novel·la curta, però immensa en emocions. Thomas Wolfe reconstrueix la figura del seu germà gran, mort quan tenia dotze anys per tifus, mitjançant una prosa carregada de nostàlgia i lirisme. No només és la història d’una pèrdua, sinó també la d’una recerca: la del nen que va ser, de la mirada innocent que ja no pot recuperar, d’un temps que es va esvair massa aviat.

La novel·la ens ofereix una visió polifònica del dol. Cada veu —la del mateix nen, la de la seua mare, la del seu germà— teixeix un retrat fragmentat i malenconiós de la memòria, de la infància i de la impossibilitat de retenir el que va ser una vegada. Com a «El ángel que nos mira», Wolfe entrellaça els seus records amb la ficció, aconseguint una obra que és alhora íntima i universal.

La bellesa d’aquesta història rau en la subtilesa: no busca respostes, ni consols fàcils, sinó que es deixa habitar per la tristesa, la fugacitat i l’amor que persisteix fins i tot en l’absència. La seua prosa és pura poesia, evocadora i envoltant, capaç de transportar-nos a aquests instants perduts que, encara que breus, ens marquen per sempre.

No sabia què esperar de «El nen perdut», però m’ha sorprés moltíssim i m’ha commogut enormement. És una història que romandrà amb mi, d’aquelles que tornen de forma inesperada, com un ressò llunyà d’alguna cosa que alguna vegada sentim, però que mai no vam saber anomenar.