Edicions del 1984 | Albert Nolla | 2012 | 256 pàg.
#Narrativa #Japó #KenzaburōŌe1964

Però semblava que la realitat obliga a un a viure adequadament quan s’és part del món real. Vull dir que, encara que un intenti romandre en la xarxa de l’engany, al final descobreix que l’única alternativa és sortir-se’n d’ella.

Una qüestió personal, Kenzaburō Ōe

Llegir «Una qüestió personal» no és simplement endinsar-se en una història; és sotmetre’s a una experiència desoladora, descarnada, que estripa la pell i exposa la ferida sense possibilitat de sutura. Bird, el seu protagonista, és un home a la vora de l’abisme. La notícia del naixement del seu fill amb una greu malformació cerebral l’enfronta a un dilema insuportable: acceptar la realitat o abandonar-la. Però «Una qüestió personal» no és només la història d’un home que fuig del seu destí, sinó la dissecció d’una ment en ruïnes, una ànima feta fallida que es debat entre l’instint de supervivència i la culpa. Bird no és un heroi ni busca ser-ho; és una criatura ferida, egoista, aterrida, i en la seua misèria reconeixem, amb espant, un reflex de la nostra pròpia vulnerabilitat.

Ōe no embelleix l’horror ni l’edulcora amb falses esperances. La seua prosa és esmolada com un bisturí que talla fins a l’os, implacable en la seua precisió quirúrgica. Llegir-ho és assistir a una confrontació sense escapatòria: cada paraula colpeja amb la força d’una veritat incòmoda, cada imatge sacseja amb la cruesa de l’inconfessable. No hi ha adorns, no hi ha concessions. Només la realitat, nua i brutal.

I, no obstant això, «Una qüestió personal» no s’enfonsa en la desesperança absoluta. Just quan tot sembla perdut, quan Bird està a punt de ser devorat per la seua pròpia covardia, Ōe li tendeix —ens tendeix— una escletxa de llum. No és un final feliç, ni una redempció gloriosa, sinó un recordatori que fins i tot enmig del desastre és possible triar. Acceptar el dolor sense ser consumit per ell. Continuar endavant, fins i tot amb les cicatrius.

És impossible llegir aquesta novel·la sense pensar en el propi Ōe, qui va escriure aquesta història després d’enfrontar-se al naixement del seu fill amb una condició cerebral severa. «Una qüestió personal» és, en molts sentits, una autòpsia de la seua por, una exploració dels pensaments més foscos que van poder assaltar-lo i, sobretot, un testimoni de la seua transformació.

Finalment, vull destacar que, encara que no és una lectura còmoda —més aviat un cop a l’estómac, un mirall que ens obliga a enfrontar els nostres majors temors—, també és una obra mestra que ens recorda que la veritable literatura no busca complaure, sinó revelar. Que, per molt que ho intentem, no es pot fugir del destí. I que, al final, l’única opció que ens queda és enfrontar-ho.