Anagrama | Xavier Pàmies | 2021 | 310 pàg.
#CiènciaFicció #Japón #2021

Al mateix temps, el que començava a tenir clar era fins a quin punt els humans, en la seva obsessió per evitar la solitud, feien maniobres que resultaven molt complexes i difícils d’entendre.

Klara i el sol, Kazuo Ishiguro

«Klara i el sol» és la primera novel·la de Kazuo Ishiguro després de rebre el Premi Nobel de Literatura en 2017, i com totes les seues obres, m’ha agradat molt. Ishiguro té una capacitat única per a construir històries que semblen senzilles en la superfície, però que amaguen una profunditat emocional i filosòfica que roman amb el lector molt després de tancar el llibre.

La història està narrada des de la perspectiva de Klara, una AA (Amiga Artificial), un robot dissenyat per a acompanyar als nens. Des de la seua mirada ingènua i curiosa, observem un món on la tecnologia i la humanitat s’entrellacen de formes complexes. Klara és un personatge fascinant: encara que no és humana, la seua manera de percebre i processar la realitat ens porta a qüestionar-nos què significa realment sentir, comprendre i estimar.

Aquesta novel·la m’ha recordat molt a «No me deixis mai», no sols pel seu to melancòlic, sinó perquè Ishiguro torna a explorar la fragilitat de les relacions humanes i la inevitable ombra de la pèrdua. Com en aquella història, aquí també es respira una sensació de tendresa i tragèdia, d’esperança i resignació, que fan que el llibre se senta profundament humà, fins i tot quan el seu protagonista no ho és.

Encara que la trama es desenvolupa en un futur que podria semblar fred i distant, Ishiguro aconsegueix dotar-ho d’una calidesa especial. No es tracta només de ciència-ficció, sinó d’una exploració sobre la solitud, la necessitat d’afecte i la forma en què triem veure el món.

Quan vaig arribar al final, i sense tenir res a veure amb la trama de la novel·la, em va fer pensar en el tracte que els donem als avis: com els utilitzem perquè cuidin els nostres fills i, després, quan ells es van fent majors, els deixem enrere, moltes vegades en un asil, com si la seua presència ja no fos necessària. Això em va entristir moltíssim, i per això el comiat de Klara em va resultar encara més dolorosa, perquè reflecteix aquesta desconnexió i oblit que, en molts casos, es produeix quan ja no se’ls considera útils. Aquest sentiment d’abandó i la nostàlgia que genera van ser un cop fort al cor, un recordatori del fràgil que som i de com, a vegades, oblidem el que realment importa.

En definitiva, «Klara i el sol» és una altra mostra del mestratge de Ishiguro. És una novel·la que es llegeix amb suavitat, però que deixa una empremta profunda. Per als qui gaudeixen de les seues històries plenes de subtilesa i emoció continguda, aquesta és, sens dubte, una lectura imprescindible.