Periscopi | Marta Marfany | 2022 | 296 págs.
#Distopia #Canadá #2022

Alguna cosa m’acaba de trencar el son. No vull obrir els ulls. Encara no, no ara mateix. No sé quanta estona dec haver dormit repenjat en aquesta soca vella. Una hora, potser dues. A part d’una cornella que gralla a la llunyania i les fulles dels pollancres que remoregen en la brisa, el bosc està silenciós.

Les ombres fugaces, Christian Guay-Poliquin

Si alguna vegada has pensat que un bon tallat calent i una manteta són l’única manera acceptable de passar l’hivern, «Les ombres fugaces» de Christian Guay-Poliquin vindrà a recordar-te que les coses poden ser molt, molt pitjors. Sí, amics, aquesta novel·la és la segona part de «El pes de la neu», aquell llibre en què ens vam quedar glaçats tant pel fred com per l’angoixa vital. I no, no és un espòiler dir-vos que, en aquesta continuació, el nostre estimat protagonista continua ben fotut. Perquè si alguna cosa té Guay-Poliquin és que li encanta jugar amb els límits: del fred, de la paciència i, sobretot, de la resistència humana.

La història arranca allà on la primera acabava (per fi!), i ens trasllada de nou a un món apocalíptic on la llum ha decidit fer vacances indefinides. La foscor ho cobreix tot, tant literalment com metafòricament. El nostre heroi –que ja anava coixet de l’ànima i de la cama– es veu abocat a un viatge tan físic com existencial. Sincerament, a aquestes altures un ja pensa: «però aquest xic no té un poc de sort?». No. No en té. Però clar, si en tinguera, no tindríem novel·la.

L’estil de Guay-Poliquin continua sent marca de la casa: frases nítides, poques floritures i una atmosfera tan espessa que quasi la pots tallar amb un ganivet (o millor amb una destral, ja que estem en territori salvatge). Hi ha qui diu que la seua prosa és lenta. Jo diria que és com eixes converses incòmodes a l’ascensor: tot va a càmera lenta, però, ai mare, com t’afecta. La tensió s’acumula a poc a poc fins que, sense adonar-te’n, tens el cor a la gola i el llibre enganxat a la mà com si fos l’últim tros de fusta d’un naufragi.

Els temes que tracta són ben coneguts però mai gastats: la supervivència, la desconfiança, la fragilitat humana i eixa fina línia entre solidaritat i egoisme. També hi ha una reflexió molt potent sobre la soledat, no sols la física sinó aquella que se’t fica dins, com el fred que et cala els ossos. I tot plegat, amanit amb una ironia discreta, però punyent que et fa pensar: «és que som així de desastrosos o és ell que ens pinta tan malament?». (Espòiler: un poc de cada).

«Les ombres fugaces» no és un llibre per a qui busque finals feliços ni respostes fàcils. Però és absolutament deliciós si el que vols és submergir-te en una lectura intensa, atmosfèrica i que et deixe pensant durant dies. Jo, personalment, encara mire el comptador de la llum amb un poc més de respecte des que l’he llegit.

En resum: Guay-Poliquin torna a demostrar que és un mestre de la tensió narrativa i del minimalisme emocional. Si «El pes de la neu» et va deixar amb ganes de més (i una mica traumatitzat), «Les ombres fugaces» és la seqüela que necessites –o que et mereixes, segons com es mire. Agafeu la manteta, que el viatge torna a ser ben fred i ben fosc… però magnífic.