Navona | Jordi Arbonès | 2022 | 352 pàg.
#Narrativa #EstatsUnits #WilliamFaulkner1929

Mai es guanya una batalla. Ni tan sols es lliuren. El camp de batalla solament revela a l’home la seva pròpia estupidesa i desesperació, i la victòria és una il·lusió de filòsofs i imbècils.

El soroll i la fúria, William Faulkner

Hi ha llibres que un no llegeix, sinó que experimenta. «El soroll i la fúria» és un d’ells. És un remolí de paraules que no sempre s’entenen, però que colpegen amb força i fan mal tant emocionalment com físicament. Faulkner va fer un pas més enllà de la literatura i va destil·lar el temps, la memòria i la desesperació en tinta, i el va abocar sobre pàgines, cobrant vida amb cada frase llegida.

Quan vaig llegir el primer capítol, inevitablement em vaig perdre. No hi havia mapes ni senyals, només la veu trencada de Benjy, un home-nen de 33 anys que viu en un present perpetu, per a qui el temps és un fil que s’enreda i es trenca sense previ avís. I després estava Quentin, que m’arrossegava amb ell al fons de l’aigua, entre obsessions, culpes i promeses incomplertes. I Jason, ple de rancor, d’una mesquinesa tan pura que gairebé es torna hipnòtica. I en el centre de tot, Caddy, la germana que brillava i s’esvaïa, que era amor i pèrdua, l’esquerda en el mur de la família Compson per la qual es filtrava la tragèdia.

La història dels Compson és la història d’una ensulsiada. No el d’una família qualsevol, sinó el d’una família meridional dels Estats Units que, aferrada a un passat de grandesa, s’enfonsa irremeiablement en el seu propi orgull. Hi ha una decadència tangible en cada racó d’aquesta novel·la, i no parle de diners (que també), sinó una decadència emocional, moral i espiritual. El que s’enfonsa no són només terres o béns, sinó la capacitat d’estimar, de sostenir-se els uns als altres sense destruir-se en l’intent.

L’estructura de la novel·la és un altre desafiament. Faulkner no ho posa fàcil. Llegir-ho exigeix paciència, atenció, fins i tot una certa humilitat: cal acceptar que al principi un està completament perdut. Però hi ha un punt en el qual tot encaixa, no perquè la història es torne clara de sobte, sinó perquè el lector aprén a llegir d’una altra manera. El temps deixa de ser lineal, la memòria es torna un espai on tot ocorre alhora i el llenguatge mateix es converteix en el vehicle de l’emoció abans que del significat. Aquí està la màgia d’aquesta novel·la: no es tracta d’entendre-la en un sentit tradicional, sinó de sentir-la.

En el meu cas, l’he sentit desoladora i bella al mateix temps, confusa en alguns moments i devastadora al final. Aquesta és una d’aquestes novel·les que no es llegeixen per a passar l’estona, sinó per a deixar que ens canvien una mica, encara que siga en la forma en què pensem el temps, la família i la pèrdua. En definitiva, en aquesta novel·la Faulkner ens ofereix el ressò d’un món que s’enfonsa amb un estrèpit de paraules que encara ressonen molt després de tancar el llibre.