Periscopi | 2019 | 160 págs.
#Distopía #Canadá #ChristianGuayPoliquin2019

Si voles massa baix, la humanitat et posarà plom a les ales i t’esclafarà a terra. Si voles massa alt, l’escalfor del sol les desintegrarà i t’estimbaràs en el buit.

El pes de la neu, Christian Guay-Poliquin

«El pes de la neu», de Christian Guay-Poliquin, és una novel·la amb una atmosfera molt aconseguida, on el fred i l’espera ho impregnen tot. La història parteix d’una premissa interessant: un home ferit queda atrapat en una cabana, depenent d’un ancià que en té cura mentre l’hivern es tanca sobre ells. En aquest context d’aïllament extrem, la supervivència esdevé tant una qüestió física com psicològica.

El llibre té un ritme pausat, amb una prosa continguda i precisa que transmet molt bé la sensació de tancament i de vulnerabilitat. Se sent el pes de l’hivern, de la incertesa i del temps que avança lent, cosa que aconsegueix generar una tensió subtil però constant. Tot i això, aquesta mateixa lentitud pot jugar en contra, ja que en alguns moments la història sembla estancar-se i costa mantenir l’interés.

El millor del llibre és la seua ambientació i la feina que fa amb la relació entre els personatges. La desconfiança, la necessitat mútua i la lluita contra la desesperança estan ben construïdes, però hi ha moments en què m’hauria agradat més profunditat en els conflictes o en l’evolució dels protagonistes. De vegades sembla que la novel·la es conforma a suggerir més del que realment desenvolupa.

En definitiva, «El pes de la neu» té encerts innegables i un estil envoltant, però també moments en què la història sembla allargar-se massa sense una recompensa clara. És un bon llibre, però potser no aconsegueix assolir tot el seu potencial.