Edicions 62 | Xavier Pàmies | 2010 | 416 pàg.
#Distopia #Portugal #2004

És regla invariable del poder que és millor tallar els caps abans que comencin a pensar, ja que després pot ser massa tard.

Assaig sobre la lucidesa, José Saramago

Des que vaig llegir «Assaig sobre la ceguesa», tenia moltes ganes d’endinsar-me a «Assaig sobre la lucidesa», sobretot perquè sabia que reprenia alguns personatges i continuava explorant temes polítics i socials des d’aquella mirada tan particular de Saramago. I encara que m’ha agradat, he de dir que «Assaig sobre la ceguesa» em va semblar una novel·la més rodona, més poderosa al seu impacte.

La premissa d’«Assaig sobre la lucidesa» em sembla brillant: en una ciutat sense nom, durant unes eleccions municipals, la majoria de la població decideix votar en blanc. El que podria ser un gest de descontent ciutadà esdevé una crisi d’Estat, amb el govern reaccionant de la pitjor manera possible. En comptes d’intentar comprendre el missatge del poble, les autoritats opten per la repressió, la censura i la por.

M’ha impressionat com Saramago desmunta la idea de democràcia amb la seua ironia habitual. Què passa quan la gent segueix les regles del joc, però d’una manera que no li convé al sistema? En aquesta història, el poder reacciona amb paranoia i violència, deixant clar que, més que governar per al poble, ho fa per a ell mateix. És una crítica ferotge, que ressona moltíssim amb la realitat política de qualsevol època.

L’estil de Saramago, amb les seues frases llargues, diàlegs sense guions i aquest to de narrador gairebé burleta, continua sent-hi, encara que en aquesta novel·la m’ha costat una mica més connectar amb la història. «Assaig sobre la ceguesa» em va atrapar immediatament, amb la seua atmosfera asfixiant i els seus personatges al límit. Ací, en canvi, la trama se sent més freda, més centrada en la política que no pas en les emocions humanes. Així i tot, m’ha agradat molt veure la dona del metge de nou, un personatge que es converteix en el símbol de la lucidesa al mig del caos.

En definitiva, «Assaig sobre la lucidesa» és una novel·la intel·ligent, provocadora i que dona per a moltes reflexions. Potser no m’ha impactat tant com a «Assaig sobre la ceguesa», però continua sent una lectura que val la pena, sobretot si t’interessa qüestionar el poder i les regles del joc democràtic.