Galaxia Gutenberg | Montserrat Camps | 2020 | 176 pàg.
#Narrativa #Grecia #2007

He pogut escriure sempre en qualsevol circumstància i en qualsevol lloc, encara que amb els anys la facilitat ha minvat una mica. Però hi ha un lloc on no puc deixar d’escriure. És el balcó de la mare. Tinc la sensació que m’hi espera una història.

Mares i fills, Theodor Kallifatides

«Mares i fills» de Theodor Kallifatides és un llibre que l’he llegit amb el cor en un puny perquè he sentit que, d’algun mode, m’està parlant a mi. No és només la història d’un fill que torna a casa per a veure la seua mare anciana, sinó la de qualsevol persona que haja hagut de viure lluny de la seua família i, amb cada visita, haja sentit el pes del temps que passa, de l’amor que s’intensifica en la distància i de les paraules que, per timidesa o por, a vegades no es diuen.

A mi m’ha tocat especialment perquè també visc lluny de ma mare i, cada vegada que la visite, experimente aquesta barreja d’amor, culpa i nostàlgia que Kallifatides descriu amb una sensibilitat increïble. En cada conversa entre ell i sa mare, en cada silenci carregat de significat, m’he sentit reflectit. És com si l’autor posara nom i veu a emocions que moltes vegades no sabem com expressar. M’ha emocionat la seua manera de comptar aquests moments quotidians —preparar un café, recordar històries del passat, notar com el cos de la persona que estimes s’ha tornat més fràgil—, perquè són exactament les coses que un atresora quan està lluny, aquelles petites escenes que, quan les vius, poden semblar insignificants, però que després et tornen a la memòria amb una força inesperada.

El llibre no és grandiloqüent ni melodramàtic. Al contrari, la seua bellesa està en la senzillesa, en l’autèntic, en la veritat de les coses menudes. Kallifatides escriu amb una claredat que et travessa i, sense necessitat d’adorns ni excessos, aconsegueix que sentes cada emoció amb una profunditat sorprenent. És una literatura honesta, despullada, que no pretén impressionar sinó compartir, i és precisament això el que la fa tan poderosa.

Llegint-lo, m’he adonat de com són de fonamentals els vincles familiars, especialment aquells que donem per descomptats fins que el temps ens fa veure la seua fragilitat. Si alguna vegada has sentit la distància amb un ser estimat com un pes en el pit, aquest llibre t’arribarà profund, com una carícia que reconforta i, alhora, et fa plorar. A mi m’ha recordat per què valore tant cada instant amb ma mare i, sobretot, la importància de dir el que sentim abans que siga massa tarda. Perquè les paraules no dites també pesen, i l’afecte que no expressem a temps pot convertir-se en un lament silenciós.

«Mares i fills» ha estat el primer llibre que llegisc de Kallifatides, i després d’aquesta meravellosa experiència, sé que no serà l’últim. Té una manera tan delicada de parlar de l’amor, del pas del temps, de la vida i la mort, que et deixa amb el cor ple i una estranya sensació d’agraïment. Quina joia de llibre!