Empúries | 2006 | 224 págs.
#Narrativa #Italia #DinoBuzzati1940

La vida li semblava inesgotable, obstinada il·lusió, encara que la joventut ja havia començat a anar-se’n.

El desert dels Tàrtars, Dino Buzzati

«El desert dels Tàrtars» de Dino Buzzati és un llibre que, sense grans girs o explosions narratives, m’ha sacsejat l’ànima. La història segueix el tinent Giovanni Drogo, un jove oficial que arriba a la Fortalesa Bastiani amb la idea de passar-hi poc temps abans de continuar amb la seua vida. Però els dies es converteixen en mesos, els mesos en anys, i sense adonar-se’n, queda atrapat en una espera interminable, anhelant una guerra, una gesta, o qualsevol cosa que done sentit a la seua existència.

El que m’ha impactat més de la novel·la és la seua manera de retratar el pas del temps. Buzzati ens fica a la pell de Drogo i ens fa sentir aquesta barreja d’esperança i resignació que el consumeix. L’amenaça dels tàrtars sempre és a l’horitzó, però mai no arriba. I mentrestant, la vida es va escorrent com a sorra entre els dits.

És un llibre malenconiós, d’aquells que deixen un nuc a la gola. No és una història d’acció ni de grans emocions, sinó una reflexió sobre l’espera, la fugacitat del temps i la por que el moment decisiu de la vida no arribe mai. Em va recordar Kafka i Camus en la seua forma de mostrar l’absurditat de certes expectatives humanes.

«El desert dels Tàrtars» és una obra magistral que m’ha deixat una sensació d’inquietud, però sobretot m’ha fet pensar sobre l’existència, el sentit de la vida i la lluita interna entre la resignació i l’esperança. És bonic i desolador alhora, una lectura que es queda fent voltes al cap molt després d’haver-lo acabat. No és casualitat que s’haja convertit en un clàssic imprescindible de la literatura del segle XX.