Viena | 2018 | 504 págs. | 2 tomos
#Narrativa #Francia #MarcelProust1923

Només s’estima allò en què es persegueix una cosa inaccessible, només s’estima allò que no es posseeix.

La presonera, Marcel Proust

Com cada any, reprenc la lectura de «A la recerca del temps perdut», aquesta vegada amb el cinqué volum, «La presonera» (a les edicions de l’editorial Viena correspon al nové i al dècim). Si a «Sodoma i Gomorra» Proust ens va mostrar el germen de l’obsessió del narrador per Albertine, en aquest volum aquesta obsessió s’ha convertit en un laberint del qual sembla impossible sortir. Aquí, el narrador, completament atrapat en el seu amor obsessiu per Albertine, la manté pràcticament tancada a casa seua, tractant de controlar-la mentre es consumeix en la seua pròpia gelosia i inseguretats.

El més fascinant d’aquesta novel·la és com Proust aconsegueix ficar-nos a la ment del protagonista, fent-nos sentir la seua ansietat, els seus dubtes constants i aquesta sensació de voler aferrar-se a algú que sembla escapar-se entre els dits. Amb la seua forma meravellosa de narrar, Proust crea un estudi psicològic magistral sobre l’amor possessiu i el patiment que comporta. Té una increïble habilitat per desentranyar les emocions humanes i fer-nos reflexionar sobre les nostres pròpies relacions i desitjos. En aquest volum, el porta a l’extrem i el converteix en una de les parts més intenses i angoixoses de la seua monumental obra.

La prosa continua sent tan bella i detallada com sempre, però ací adquireix un to gairebé claustrofòbic. És com si el mateix lector quedés atrapat en aquest remolí de pensaments i emocions. Tot i que la lectura pot ser densa, amb llargues descripcions i anàlisis psicològiques, cada pàgina val la pena.

No és una lectura fàcil ni lleugera, i el ritme pausat pot ser desafiant, però si us agrada l’exploració psicològica profunda i els matisos de l’amor i el desig, «La presonera» és una experiència única. A més, marca un punt clau a la història, preparant el terreny per als pròxims girs en la relació entre el narrador i Albertine.

En resum, «La presonera» és una obra que et farà qüestionar la llibertat, la dependència emocional i els límits de l’amor. És una lectura profunda i enriquidora que, encara que desafiant, ofereix una visió única i atemporal de les complexitats del cor humà.