Edicions de 1984 | Esther Tallada | 2018 | 544 pàg.
#Narrativa #EstatsUnits #WilliamFaulkner1932

Ara sé que allò que converteix en imbècil un home és la seva incapacitat per seguir els bons consells que es dóna a si mateix.

Llum d’agost, William Faulkner

«Llum d’agost» m’ha atrapat des del principi fins al final i m’ha obert una porta a un món sencer, ple de llums i ombres, de bellesa i tragèdia. Aquesta novel·la de William Faulkner no és una lectura fàcil, però sí una d’aquelles experiències que deixen empremta.

Des del principi, la història ens porta al sud dels Estats Units, a aquell Yoknapatawpha imaginari però tan real en els seus dolors i conflictes. Coneixem Lena Grove, una jove embarassada que viatja a la recerca del pare del seu fill amb una innocència que, en un altre context, semblaria ingènua, però que ací se sent com un acte de pura determinació. Després hi ha Joe Christmas, potser el personatge més complex de la novel·la, un home atrapat entre la seua identitat incerta i una societat cruel que no li permet ser qui és. La seua història és una espiral de violència, dolor i recerca d’una cosa que mai no acaba de trobar. I, d’altra banda, hi ha Gail Hightower, un reverend marcat pel passat, un home que ha perdut el rumb, però que, d’alguna manera, continua aferrat als records.

Faulkner no ho posa fàcil. El seu estil és dens, amb frases llargues, canvis de perspectiva i salts en el temps que al principi poden desorientar. Però quan entres en el seu ritme, t’adones que aquesta manera d’explicar la història no és un caprici: és part de l’atmosfera, del pes dels records i les emocions que envolten els personatges.

El que més em va impactar de «Llum d’agost» és com explora el racisme i la intolerància al sud dels Estats Units. Joe Christmas és el reflex d’una societat obsessionada amb les etiquetes, definir qui pertany i qui no. La seua història és dura i esgarrifosa, i a mesura que avança la novel·la, un sent que està condemnat des del principi. Però també hi ha espai per a alguna cosa diferent: Lena Grove, amb la seua senzillesa i la seua fe a la vida, aporta un contrast necessari, com si Faulkner volgués recordar-nos que, fins i tot enmig de la tragèdia, sempre hi ha lloc per a l’esperança.

No és un llibre que recomanaria a la lleugera. No perquè no s’ho meresca —tot al contrari—, sinó perquè cal estar preparat per a una història que exigeix ​​paciència i atenció. Però si decideixes donar-li una oportunitat, «Llum d’agost» és d’aquelles novel·les que t’acompanyen molt després d’haver llegit la darrera pàgina.