Periscopi | Josefina Caball | 2020 | 336 pàg.
#Western #Argentina #2017

Amèrica no va causar una profunda impressió a Håkan. Després d’haver sentit tantes històries de Linus, esperava un món estrany i de somni. Encara que era incapaç de nomenar els arbres, no reconeixia els cants de les aus i el sorprenia el vermell-blau de la terra àrida, tot (plantes, animals, roques) conformaven una realitat que, malgrat resultar-li desconeguda, pertanyia, almenys, a l’àmbit del possible.

A l’horitzó, Hernán Díaz

«Quin llibre tan estrany i fascinant», pensava mentre llegia «A l’horitzó» d’Hernán Díaz. No és el típic western que tothom espera —amb texans, tirotejos i cavalls al galop—, sinó una cosa molt més introspectiva desafiant les convencions del western clàssic. És la història de Håkan, un noi suec que arriba a l’oest dels Estats Units al segle XIX i acaba completament sol, perdut al desert, tractant de trobar el seu germà.

El que em va atrapar no va ser tant la trama com l’atmosfera. Håkan, que gairebé no parla l’idioma i que té un físic tan imponent que tothom ho veu com un monstre o una llegenda, esdevé a poc a poc una figura solitària que sembla més un paisatge que una persona. El seguim a través de les seues trobades amb persones que el fan servir, el temen o simplement no ho entenen. I un com a lector se sent igual: sense entendre gairebé el que passa, però completament embolicat per la sensació de desemparament i estranyesa.

El que més em va agradar és com la novel·la fa que et preguntes coses com la identitat, la immigració, el silenci com a forma de resistència, la percepció dels altres i el que significa estar veritablement sol. Hi ha moments de molta bellesa, però també d’una tristesa profunda, i tot comptat amb una prosa senzilla però molt cuidada.

A més de senzilla, la prosa de Díaz és sòbria i elegant, capaç d’evocar paisatges immensos i emocions sense caure al sentimentalisme. Com ja he dit, la novel·la s’aparta del western tradicional en centrar-se no en la conquesta del territori sinó en l’experiència del desarrelament. Håkan no és un heroi, ni tan sols un antiheroi; és més aviat un testimoni solitari d’un món hostil que amb prou feines aconsegueix comprendre.

Amb «A l’horitzó», Hernán Díaz ofereix una meditació literària sobre l’aïllament i la construcció del jo davant l’adversitat. És una novel·la silenciosa i poderosa que m’ha impressionat. Si mai t’ha agradat perdre’t en un paisatge enorme i desolat, aquest llibre et pot encantar tant com a mi.