Anagrama | 2022 | 296 págs.
#Narrativa #Francia #EmmanuelCarrère2007

Tota la meva vida m’he considerat no normal, excepcional, alhora meravellós i monstruós, cosa que no és inquietant quan ets adolescent, però sí que ho és a la meva edat, i per molt que vagi tres vegades per setmana el psicoanalista cada vegada veig menys raons perquè això canviï.

Una novel·la russa, Emmanuel Carrère

Llegir «Una novel·la russa» va ser com ficar-me al cap d’algú que no té por de mostrar-se trencat, contradictori, fins i tot desagradable. Emmanuel Carrère escriu com si el lector fora el confessor —o el còmplice— i això té una miqueta de fascinant, però també d’incòmode. No és un llibre fàcil, no perquè siga complicat d’entendre, sinó perquè t’obliga a mirar de front allò que moltes vegades preferim deixar a les ombres: la vergonya, el desig, el passat familiar que pesa més del que un volgués admetre.

Tot comença amb un viatge a Rússia per gravar un documental, però prompte t’adones que això només és una excusa. El que li importa de debò a Carrère és parlar del seu avi desaparegut, possiblement col·laborador dels nazis, i d’una relació amorosa que se li escapa de les mans. I ho explica tot amb una honestedat brutal, de vegades ratllant en el que és cruel. Hi ha un moment especialment polèmic —i que diu molt sobre el caràcter de Carrère— en què decideix publicar un text íntim sobre la seua parella, sense avisar-la. En eixe moment em vaig preguntar: fins on pot arribar un escriptor en nom de la literatura? O és per la fama? Què se sacrifica quan s’escriu així?

El que em va impactar més és com Carrère s’exposa, com escriu sobre si mateix amb tanta lucidesa i tan poca pietat. És impossible no sentir una certa incomoditat, però també és impossible deixar de llegir. A estones sembla un exercici de narcisisme, però alhora hi ha una recerca autèntica, desesperada fins i tot, per entendre’s, per armar el trencaclosques de la seua història personal.

«Una novel·la russa» no és una novel·la en el sentit clàssic. És una barreja de memòries, confessió, crònica i catarsi. I és aquesta barreja allò que la fa tan potent. No sé si recomanaria aquest llibre a tothom, però si t’interessa la literatura que es fica en terrenys térbols, que és incòmoda i remou, aleshores sí: aquest llibre et parlarà de tu a tu.